JORNADA
DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.
Lo
marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre
dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la
que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes
abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa
torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona;
habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién
en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus
fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.
Acabada
la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo
que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:
-
Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos
haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a
micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va
escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de
avui ha estat dedicat als reys, als sultans y a gen pareguda; y per
naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una
historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne
barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la
imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de
Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense
fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en
la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los
seus pensamens; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó
no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná
que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells
sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare
dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en
alló. A lo que Gualtieri va contestá:
-
Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may,
considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les
costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del
qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les
costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que
argumentáu que me la daréu tal que me agradará, es una tontada;
encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les
filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes
cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que
queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull
sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que
yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentaréu
peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua
voluntat, sol pera contentatos a vatros.
Los
valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se
dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol
tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de
casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe
tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va
proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre,
va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri
reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:
-
Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me
hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich
de dona que tinguera. Sabéu lo que me vau prometre: es a di, que
estaríeu contens y acataríeu com a Siñora a consevol que yo
triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la
meua promesa y en que vatros cumpligáu la vostra. Hay trobat una jove
del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a
casa de aquí pocs díes: y per naixó, penséu en prepará una bona
festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí
satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu
sentitos en la meua.
Los
homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y
que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes
les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a
prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé
prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels
seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltans; y
ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y
riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe
a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van
prepará sinturons, anells y una rica y bella corona, y tot lo que
se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se
habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá
a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín
dispostes totes les coses nessessaries, va di:
-
Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.
Y
ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que
tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera
aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va
vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li
va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá
vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.
Entonses
Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren,
va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va
di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me
digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la
preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell
diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot
va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la
va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los
demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits
que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y
damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé
que li ficaren una corona, y después de aixó, maravillanse tots, va
di:
-
Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si
ella me vol per home.
Y
después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li
va di: - Griselda, ¿me vols per home?
A
lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.
Y
ell va di: - Y yo te vull per dona.
Y
en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un
palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé
allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per
dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous,
pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com
ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable,
plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de
lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y
ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que
ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la
mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan
benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la
honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat
y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri
habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes
discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell
haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels
pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu
marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella
fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut
mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va
parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero
poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de
voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua
passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién
que los seus vassalls estaben mol descontens della per la seua baixa
condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia,
y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes
paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon
talante, va di:
-
Siñó meu, féu de mí lo que cregáu que milló sigue per al vostre
honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé
que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos
per la vostra cortessía me vau portá.
A
Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat
an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen
fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus
subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della,
informán a un criat seu, lo va enviá a dili:
-
Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane.
Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res
mes.
La
Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y
enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat
que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y
beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo
gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:
-
Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero
no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u
haygue manat aixina.
Lo
criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit
la Siñora, maravillanse de la seua passiensia, la va enviá a
Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere
filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se
va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill
mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en
lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua
dona, y en cara enfadada li va di un día:
-
Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure
en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue
de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que,
si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo
que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:
-
Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus
gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te
agrado.
Al
cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet
en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet
matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la
chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres
paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se
maravillabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé
lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en
los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes
dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills,
lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran
compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen
dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo
que los habíe engendrat.
Habén
passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli
tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a
mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo
tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe
obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li
donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda.
De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá
que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses,
pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a
pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre
an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal
com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá
a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes
falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa,
en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y
dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia
de mols li va di:
-
Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com
los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este
domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull
que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en
la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra
que hay trobat apropiada pera mí.
La
dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a
la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va
contestá:
-
Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de
cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en
vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre,
sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a
mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo
que tos vau casá en mí, preneulo. Me manéu que me emporta la dote
que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de
la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu
honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue
vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en
recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc
emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgáu que
puga emportám.
Gualtieri,
que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin
embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.
Tots
los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no
fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes
eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero
van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y
en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná
en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van
vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe
a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó,
habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se
va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles,
a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe
fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a
una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va
enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:
-
Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala
cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que
sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries
pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les
coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se
inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora
de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa
teua.
Encara
que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda,
com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va
contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.
Y
entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc
abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les
habitassions, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la
cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de
la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que
u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá
de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a
la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres
robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que
van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills
per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la
familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y
sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe
sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que
vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en
ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la
chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere
ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en
camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en
una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon
tots los llauradós y mols atres veíns dels voltans esperaben an
esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a
la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe
vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue
la meua Siñora!
Les
dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que
Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels
vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va
escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots
díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda
la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya
li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén
que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya
hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible
gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li
va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?
-
Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan
discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viuréu en ella com
lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li
vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigáu an
esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com
perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a
la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.
Gualtieri,
veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé
assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que
cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me
han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa
en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé
triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en
tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría;
per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps
te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en
acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting
en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo
que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les
ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an
esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus
fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que
yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre
totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está
contén de la seua dona.
Y
dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe
de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota
parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla
tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a
tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes,
eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les
seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a
Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a
la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots
contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y
van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e
intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona,
y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de
Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri,
retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un
estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va
acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua
filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com
podíe.
Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los
espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes
dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens.
¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí
les dures probes a que la va sometre Gualtieri?
Li haguere estat
mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en
camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un
bon vestit.
Habíe
acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores,
uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán
la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres,
sense alsás, va escomensá a parlá aixina.
-
Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels
mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o
coneixe les presens, sino que per les unes y les atres lo sabé vore
les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens
eminens. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre
algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la
melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se
veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam
eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet
honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han
contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia,
dels bon minjás y mol beure, de la música y los cantics (coses que
inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula,
ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé
reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó
y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera
honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera
que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y
pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí,
habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara
me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién
entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton
fixéu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes
atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra
felissidat; y per naixó, si aprobéu la meua opinió, conservaré la
corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que
fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting
ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió
va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final
van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe
dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe
que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía
hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.
Les
siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van
entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van
assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a
tocá instrumens; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a
Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:
Si
Amor no vinguere en sels,
no
siría yo dona,
encara
que aixó me alegrare, y a consevol.
Si
la alegre juventut
del
amán guapo a la dona agrade,
ossadía
o valor,
o
fama de virtut,
talento,
cortessía, y honrat parlá,
o
lo humor encantadó,
yo
soc, per la seua salut,
una
que pot vore
a
la meua esperansa esta visió sansera.
Pero
com be vech
que
datres dames la meua siensia tenen,
me
mórigo de temó
creén
que lo dessich
aon
yo l´hay ficat a ficá venen:
al
que es lo lladre
de
la meua alma,
y de este modo en lo meu doló,
mal
vech que tornará
la
que ere la meua ventura verdadera.
Si
li veiguera lealtat
al
meu siñó, tal com li vech valor,
selosa
no estaría,
pero
es tan gran verdat
que
moltes van buscán amán,
y
a tots ells los vech falsía.
Aixó
me desespere, y moriría;
y
que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.
Per
Deu, a cada una
de
vatres li rogo que no intento
fém
en aixó ultraje,
que,
si u faiguere alguna
en
paraules, señes o datres coses,
li
juro que siríe lo meu coraje
capás
de fela triste,
y en la llengua no se pot
contá
lo que per tal locura patiríe.
Cuan
Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua
vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo
donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore
arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.
Después
de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada,
cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al
apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat
totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van
entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa
María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí
delles, y tots sen van entorná a les seues cases.
CONCLUSIÓ
DEL AUTÓ.
Nobilíssimes
joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu
consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres
piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat
cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que
faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les
grassies, es tems de consedili descans a la ploma y a la fatigada
ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes,
que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá
algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay
pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores,
y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les
diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u
nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se
diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí
prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres
perque sé que me venserieu. Pera contestatos per qué u hay fet
aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo
de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha
requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones
enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua
naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé
an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que
tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí
habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo
di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y
una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la
meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell
del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que
pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa
y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a
Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió
de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres
en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que
se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té
que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes
allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos,
aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre
clerigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardins, y
com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no
influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en
les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les
persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona
per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera
qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque
perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo
foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que
perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes
defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als
homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa
aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula;
y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan
honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als
rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos,
mes dignes, mes reverens que la divina Escritura? Y mols ne han
ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres
han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera
algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó
vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal
consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat
y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per utils y
honestes si se llichen o conten en les ocasions y a les persones
pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres
o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart,
que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que
les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada.
Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere
sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía
ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per
naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes
bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere
pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u
hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque
no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be
y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé
en creá paladins, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos
pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que
ne ñaguen de totes les calidats. No trobaréu cap finca tan ben
llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls,
gram, llicsons, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós
plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes
simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo
fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero,
ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li
moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú,
porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y
encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als
que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems
lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol
tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que
arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay
oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui
llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix
pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que
no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a
vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gastéu en amorosos
plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París
hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo
ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que
diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de
bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit
aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per
un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de
contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u
hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen
lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me
aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermons dels flares
pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría
plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá
que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites
pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen
enrigueren en aixó, les lamentassions o trenos de Jeremíes, la
passió del Salvadó y los remordimens de la Magdalena podrán
fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague
gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún
puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que
perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa
raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la
incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y
no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo,
que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están
cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no
confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en
los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la
milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá
ñabíen poques de les pressedens noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de
acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que
después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al
dessichat final; y vatres, amables dones, quedéutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo
lligit li haygue ajudat.
AQUÍ
ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN,
APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.
