Mostrando entradas con la etiqueta Giannúculo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Giannúculo. Mostrar todas las entradas

martes, 10 de agosto de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA. FINAL.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.


Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

Acabada la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:

- Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de avui ha estat dedicat als reys, als sultans y a gen pareguda; y per naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los seus pensamens; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en alló. A lo que Gualtieri va contestá:

- Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may, considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que argumentáu que me la daréu tal que me agradará, es una tontada; encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentaréu peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua voluntat, sol pera contentatos a vatros.

Los valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre, va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:

- Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich de dona que tinguera. Sabéu lo que me vau prometre: es a di, que estaríeu contens y acataríeu com a Siñora a consevol que yo triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la meua promesa y en que vatros cumpligáu la vostra. Hay trobat una jove del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a casa de aquí pocs díes: y per naixó, penséu en prepará una bona festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu sentitos en la meua.

Los homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltans; y ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van prepará sinturons, anells y una rica y bella corona, y tot lo que se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín dispostes totes les coses nessessaries, va di:

- Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.

Y ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.

Entonses Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren, va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé que li ficaren una corona, y después de aixó, maravillanse tots, va di:

- Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si ella me vol per home.

Y después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li va di: - Griselda, ¿me vols per home?

A lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.

Y ell va di: - Y yo te vull per dona.

Y en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous, pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable, plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién que los seus vassalls estaben mol descontens della per la seua baixa condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia, y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon talante, va di:

- Siñó meu, féu de mí lo que cregáu que milló sigue per al vostre honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos per la vostra cortessía me vau portá.

A Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della, informán a un criat seu, lo va enviá a dili:

- Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane. Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res mes.

La Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:

- Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u haygue manat aixina.

Lo criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit la Siñora, maravillanse de la seua passiensia, la va enviá a Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua dona, y en cara enfadada li va di un día:

- Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que, si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:

- Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te agrado.

Al cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se maravillabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills, lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo que los habíe engendrat.

Habén passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda. De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses, pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa, en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia de mols li va di:

- Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra que hay trobat apropiada pera mí.

La dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va contestá:

- Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre, sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo que tos vau casá en mí, preneulo. Me manéu que me emporta la dote que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgáu que puga emportám.

Gualtieri, que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.

Tots los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó, habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles, a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:

- Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa teua.

Encara que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda, com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.

Y entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les habitassions, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon tots los llauradós y mols atres veíns dels voltans esperaben an esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue la meua Siñora!

Les dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?

- Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viuréu en ella com lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigáu an esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.

Gualtieri, veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría; per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está contén de la seua dona.

Y dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes, eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona, y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri, retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com podíe.

Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens. ¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí les dures probes a que la va sometre Gualtieri?
Li haguere estat mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un bon vestit.

Habíe acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores, uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres, sense alsás, va escomensá a parlá aixina.

- Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o coneixe les presens, sino que per les unes y les atres lo sabé vore les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens eminens. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia, dels bon minjás y mol beure, de la música y los cantics (coses que inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula, ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí, habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton fixéu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra felissidat; y per naixó, si aprobéu la meua opinió, conservaré la corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.

Les siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a tocá instrumens; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:

Si Amor no vinguere en sels,

no siría yo dona,

encara que aixó me alegrare, y a consevol.

Si la alegre juventut

del amán guapo a la dona agrade,

ossadía o valor,

o fama de virtut,

talento, cortessía, y honrat parlá,

o lo humor encantadó,

yo soc, per la seua salut,

una que pot vore

a la meua esperansa esta visió sansera.

Pero com be vech

que datres dames la meua siensia tenen,

me mórigo de temó

creén que lo dessich

aon yo l´hay ficat a ficá venen:

al que es lo lladre

de la meua alma,

y de este modo en lo meu doló,

mal vech que tornará

la que ere la meua ventura verdadera.

Si li veiguera lealtat

al meu siñó, tal com li vech valor,

selosa no estaría,

pero es tan gran verdat

que moltes van buscán amán,

y a tots ells los vech falsía.

Aixó me desespere, y moriría;

y que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.

Per Deu, a cada una

de vatres li rogo que no intento

fém en aixó ultraje,

que, si u faiguere alguna

en paraules, señes o datres coses,

li juro que siríe lo meu coraje

capás de fela triste,
y en la llengua no se pot

contá lo que per tal locura patiríe.

Cuan Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.

Después de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada, cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí delles, y tots sen van entorná a les seues cases.


CONCLUSIÓ DEL AUTÓ.

Nobilíssimes joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les grassies, es tems de consedili descans a la ploma y a la fatigada ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes, que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores, y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres perque sé que me venserieu. Pera contestatos per qué u hay fet aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos, aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre clerigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardins, y com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula; y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos, mes dignes, mes reverens que la divina Escritura? Y mols ne han ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per utils y honestes si se llichen o conten en les ocasions y a les persones pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart, que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada. Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé en creá paladins, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que ne ñaguen de totes les calidats. No trobaréu cap finca tan ben llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls, gram, llicsons, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero, ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú, porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gastéu en amorosos plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermons dels flares pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen enrigueren en aixó, les lamentassions o trenos de Jeremíes, la passió del Salvadó y los remordimens de la Magdalena podrán fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo, que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá ñabíen poques de les pressedens noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al dessichat final; y vatres, amables dones, quedéutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo lligit li haygue ajudat.


AQUÍ ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN, APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.