Mostrando las entradas para la consulta Neifile ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Neifile ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per an ell - «Falta te fará, perque, si no fallám, te albergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resá dixára de albergám be; y esta nit podréu vore quí se albergará milló, o vos que u hau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seu camí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá y robá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadeján lo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y neván encara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánli les dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passá la nit sense morís de fret; pero no veénne cap perque no fée mol que habíe ñabut guerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugit allí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrá casi una milla lluñ del burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancades y barrades y los pons eixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les muralles del burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miqueta de palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficat en ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe an este burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíe la Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíe anat a refugiá. Y lo día d´abáns habíe vingut lo marqués aquí per a gitás per la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per les que va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí los plos y lo tremolá de Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seua criada, li va di:

- Ves a baix y mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va aná y, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogáli que, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen va enrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entrades de amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la va obrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, u va fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lo habíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves - va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li va doná les grássies pel benefissi que li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lo va fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portat allí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pel seu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per lo que se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo an ella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficat los ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríe a gitás en ella, tenín la ganeta sensual desperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animá a seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirál amorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantes robes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu a casa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eisses robes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que u hauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegá als ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangada siríe la meua si yo tot lo que puguera sétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré ben a gust. Después de aixó no van calé o cáldre mes paraules. La dona, tota ruenta de dessich, se li va aventá als brassos; y lo va apretá mil vegades, lo va besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntá lo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después de eixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechat per dingú, donánli algunes robes y omplínli la bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quin camí teníe que seguí per a entrá al burgo a buscá al seu criat, per aquella porteta per aon habíe entrat lo va fé eixí. 


Ell, al aclarís lo día, donán mostres de vindre de mes lluñ, ubertes les portes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seu criat. Después, vestínse en les atres robes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montá al caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandríns que la nit anterió li habíen robat, per un atra malesa feta después, habíen sigut pessigats y portats an aquell castell y, per confessió, li va sé restituít lo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de ligues de les calses (míches) de les que no sabíen los bandoleros qué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsá los peus al aire.

TERSERA

martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una historia sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.

Después de que, alabada per tots la historia de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La historia contada per Neifile me porte a la memoria un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miseria, aixina aparte la prudensia al sabio de gravissims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miseria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne apareixen mil ejemplos; pero que la prudensia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victories sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memoria un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat propia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:

- Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:

- Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendens va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les mans de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediens) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixare lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendenta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendenta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herensia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendenta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.

Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandissims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá:

Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als homens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré.

Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos homens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer 
Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:

- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.

Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di:

- ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?

Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:

- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?

Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe:

- ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá?

¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.

Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:

- ¡Prenéulo, aturéulo!

Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví.
Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:

- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:

- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.

Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus parens de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósit de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.

jueves, 20 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA

Escomense la segona jornada del Decamerón, a la que, baix lo gobern de Filomena, se enraóne sobre qui, perseguits per diverses contrariedats, han arribat, contra tota esperansa, a bon port. 

Ya habíe lo sol portat a tot arreu lo nou día en la seua llum y los muixóns donaben de alló testimoni als oíts piulán versets per les verdes rames, cuan totes les joves y los tres jóvens, habénse eixecat, se van embutí per los jardíns y, pateján les herbes humides per la rosadeta, fénse hermoses guirnaldes aquí y allá, recreánse durán bon rato van está. Y tal com habíen fet lo día de abáns u van fé al presén: habén amorsat a la fresca, después de ballá alguna dansa sen van aná a descansá y, eixecánse de la michdiá feta después de la hora de nona, com li li va apetí a la seua Reina, al fresc pradet se van assentá en rogle, voltánla. Y ella, que ere hermosa y de mol amable aspecte, coronada en la seua guirnalda de lloré, después de está callada una mica y de mirá a la cara a tota la seua compañía, va maná a Neifile que escomensare les históries; y ella, sense ficá cap excusa, aixina, alegre, va escomensá a parlá:

PRIMERA NOVELA.

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamo vol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.
La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:
- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.
Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.
Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:
- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -
Sentín aixó ella tota tremolosa va di:
- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.
Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:
- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.
Entonses la jove va di:
- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.
Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.
A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.
Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.


JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.

Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; lo que sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

Habén acabat la história de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.
Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atro eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.
Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amáns habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amigat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore víndre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de víndre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee víndre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va víndre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.


viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyens, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessions ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua dispossisió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.

Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.

Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansons; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocassions. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus parens, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descans meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:

- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassions de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

lunes, 17 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA

Micer Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen enfoten de la seua mesquina apariénsia.

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Mugello, chapurriau

Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:

Caríssimes siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa. Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadáns sobre los que enteng parlá breumén: perque la un, que se díe micer Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento per a les leys que per mols hómens de valor va sé reputat almassén de coneiximéns sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los ulls de los ignoráns que per a complaure a la inteligénsia de los que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de les llums de la glória florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre; este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen menos que ell, o los seus discípuls. Pero per mol gran que fore lo seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese. Pero tornán a la história dic que:

Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessións; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassións (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolíns), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:

- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?

Giotto li va contestá rápidamen:

- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé. Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presensia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la historia de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silensio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes histories, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los homens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcons de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres domestics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tindre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue vindre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína gloria mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y parens; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presensia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difissils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presensia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles homens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de homens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cussigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instrumens propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presensia vostra. Per lo que la raó de estes visions han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di:

- Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: 

- Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligensia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: 

- Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.