Decamerón , chapurriau, Giovanni Bocaccio, Buffalmacco, Bruno, Calandrino, Italia, cuentos, novelá, noveletes, cuentets
viernes, 17 de enero de 2020
QUINTA JORNADA
jueves, 2 de mayo de 2019
Cuarta jornada. Novela segona.
![]() |
pon Rialto de Venecia |
- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.
«Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:
«¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.
- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.
-¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.
- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.
jornada cuarta novela tersera
Cuarta jornada
Escomense la cuarta jornada del Decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre.
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patimens; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme coneixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Va di entonses lo fill:
- Se diuen ganses. (Que me perdono la gansa de Queretes.)
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportem una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.
Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntamens que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los limits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les histories, y ella va escomensá aixina:
jueves, 25 de febrero de 2021
JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.
JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.
Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.
Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discussió; ella, sense esperá gens, va escomensá:
Tos contaré una historia de un rey
valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots
vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo
agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa
victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinos
de Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un
caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en
mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que
daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un
puesto solitari y acabá allí en descans la seua vida, a
Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta
de les demés habitassions de la siudat, entre oliveres u olivés,
avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va
comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un
deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una
bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de
fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan
apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon,
escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y
sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes
familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañans, en
privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li
va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les
taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé,
lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu
hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la
casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de
la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte,
que ere un dels seus acompañans, que se assentare a un costat seu,
y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut
los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per
micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons
y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de
alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y
están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos
jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo
pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca;
y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang
com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura
cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La
que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de
canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns
trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa.
Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué
parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y
tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la
paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la
gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa
peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer
Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels
trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes
li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe
que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc
rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este
los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún
de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos
se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agradabe mol
pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está
jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li
habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de
la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá
res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses
que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van
entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen
habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol
majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre
tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe
miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat
no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé
quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de
agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe
cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se
assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer
Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer
Neri va contestá:
- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.
Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellissims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:
- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passions, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandissims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.
Y no mols díes después de tindre estes
paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de
fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per
nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol
dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren
les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la
va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer
Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans barons los dos; y
en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues
fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses
cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de
consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un
rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat
u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o
la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey
recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse
an ell mateix.
viernes, 8 de enero de 2021
JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.
JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.
Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.
Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:
Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyens, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.
Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessions ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.
Ara be, entre atres vegades va passá
que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo
Tragón, la teníe a la seua dispossisió a una casa de Camaldoli, y
la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben
vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y
parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes
enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse
les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá
que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella,
contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li
pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a
mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no
tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela
no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la
mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe,
soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá
della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la
alcoba de Filippo.
Calandrino, tornán a la faena, no fée
mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li
mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
-
¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A
lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare,
estaría be.
- ¿Cóm? - va di Bruno.
A lo que Calandrino va di:
- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.
- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no
sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí,
perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero
qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te
diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.
Va di entonses Bruno:
- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.
Va di Calandrino:
- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.
Va di Bruno:
- Dius be.
Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:
- ¿La has vist?
Va contestá Calandrino:
- ¡Ay, sí, me ha matat!
Va di Bruno:
- Vull aná a vore si es la que yo crec;
y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a
Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que
li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé
pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y
tornán aon Calandrino estabe, li va di:
- Sí que es ella: y per naixó aixó se
ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota
l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de
la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu!
Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y
después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:
- Sí, díxam a mí.
Arribada la hora de sopá y dixán estos
la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van
quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá
a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y
tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa.
Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells
de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en
Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen
acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim
fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li
va di Bruno a Calandrino:
- Be te dic que la fas fondre com lo gel
al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna
de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra
pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus,
compare?, ¿te pareix be que lo porta?
- Sí. - va contestá Bruno.
A lo que va contestá Calandrino:
- No tu creíes avui cuan te u día: per
sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que
atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una
dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa
marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no
sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me
veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que
no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta,
ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres
damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada
que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va
di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes
dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que
pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al
sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe
cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día
siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va
cantá acompañán en ell moltes cansons; y en ressumen en tanta
dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino
que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al
pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li
donabe ocassions. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part
della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la
majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe
grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus
dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus parens, aon ell
entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco
traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los
donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de
marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a
cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée
festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y
atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.
Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:
- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.
Va contestá Calandrino:
- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.
Va di Bruno:
- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?
Va di Calandrino:
- Claro que sí.
- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.
Calandrino se va passá tota la nit
siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va
cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este,
retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses
estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen
de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú
y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto,
arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está
aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi
entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí
be saps lo que tens que fé.
Calandrino se va sentí lo home mes
felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a
mí.
Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:
- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.
Al sentí la dona aixó, no li va
pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay,
lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás
totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de
compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen
van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a
Filippo: - Ya ve lo nostre amic.
Filippo, anán aon Calandrino y los
atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia
ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que
sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore
lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya
estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa;
y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe
que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe
mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo
pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les
passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán
los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún
de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún,
espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li
arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:
- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descans meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?
Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:
- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.
Niccolosa díe:
- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!
Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon
Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a
besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este,
al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la
porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y
lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a
Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá
de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va
corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe
tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de
aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat,
¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que
te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas
treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes,
desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot
sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa
qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue,
que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú
eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá
entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera.
Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va
escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no
volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell
ere la dona del amo de la casa. La dona va di:
- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!
Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y
Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que
acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a
la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a
Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo
sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino,
triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia,
y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les
reprimendes y amonestassions de la seua dona, lo seu ardén amor va
acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.
viernes, 14 de diciembre de 2018
JORNADA TERSERA. NOVELA SEXTA
A Nápoles, siudat antiquísima y potsé tan deleitable, o mes, que cap atra a Italia, ñabíe un jove noble de sang y espléndit per les seues riqueses, de nom ere Ricciardo Minútolo. Este, encara que per dona teníe a una hermossíssima y grassiosa jove, se va enamorá de una que, segóns la opinió de tots, en mol sobrepassabe en hermosura a totes los demés dames napolitanes. Se díe Catella, y ere la dona de un jove noble de nom Filippello Sighinolfo, al que ella, honestíssima, mes que a res amabe y teníe en apréssio. Amán, pos, Ricciardo Minútolo an esta Catella y ficán en obra totes aquelles coses per les que la grássia y l´amor de una dona tenen que podé conquistás, y en tot alló no podén arribá a res del que dessichabe, se desesperabe, y del amor no sabén o no podén deslligás, ni sabíe morís ni li aprofitabe viure. Y en tal disposissió están, va passá que per les dones que eren les seues parentes va sé un día bastán alentat per a que se desfaiguere de tal amor pel que en vano se cansabe. Com Catella no teníe datre be que Filippello, del que ere tan selosa que hasta temíe que los muixóns que pel aire volaben lay prenguéren. Ricciardo, sabén dels sels de Catella, de repén va maquiná una manera de satisfé los seus dessichos y va escomensá a mostrás desesperat pel amor de Catella y a habél ficat en un atra noble Siñora, y per amor seu va escomensá a mostrás justán a caball y luchán y fen totes aquelles coses que per Catella solíe fé. Y no u habíe fet mol tems cuan al ánimo de tots los napolitáns, y tamé de Catella, estabe que ya no volíe a Catella sino an esta segona Siñora, y tan en aixó va perseverá que tan per sert per tots ere tingut alló que hasta Catella va dixá de sé fura en ell per l´amor que tíndrela solíe, y com si fore de la família, com a veí, al aná y al vindre lo saludabe com fée als atres.
Va passá que, fen una caló que ataubáe, moltes compañíes de dames y caballés, segóns la costum dels napolitáns, van aná a recreás a la voreta del mar y a diná allí y a sopá allí; sabén Ricciardo que Catella en la seua compañía habíe anat, tamé ell en los seus amics s´hi va atansá, y en la compañía de les dames de Catella va sé ressibit, fénse primé de rogá, com si no li apetiguére quedás allí. Allí les Siñores, y Catella en elles, van escomensá a gastáli bromes sobre lo seu nou amor, y mostránse mol inflamat, mes materia los donabe per a parlá. Después, habénsen anat una de les Siñores cap allí y l’atra cap allá, com se fa an aquells puestets, habénse quedat Catella en unes poques allí aon Ricciardo estabe, va dixá caure Ricciardo miránla an ella una alusió a sert amor de Filippello lo seu home, pel que ella va sentí sels de repén y per dins va escomensá tota a enséndres en dessich de sabé lo que Ricciardo volíe di. Y después de contíndres una mica, no podén aguantá mes, li va rogá a Ricciardo que, per l'amor de la Siñora a qui ell mes amabe, li vinguere en gana aclaríli lo que habíe dit de Filippello.
Catella, al sentí aixó, sense tíndre en considerassió quí ere qui lay díe ni los seus engañs, segóns la costum dels selosos, va doná fe an aquelles paraules, y sertes coses passades abáns va escomensá a lligá en este fet; y ensenénse en ira, va contestá que ella faríe alló, que no ere tanta faenada féu y que sertamen si ell anabe allí li faríen passá tal vergoña que sempre que veiguére an alguna dona después se li vindríe a la memória. Ricciardo, contén en aixó y pareixénli que lo seu invento habíe sigut bo y donabe resultat, en atres moltes paraules la va confirmá en alló y va aumentá la seua credulidat, rogánli que no diguere may que lay habíe dit ell; lo que ella li va prométre pel seu honor.
séptima