Decamerón , chapurriau, Giovanni Bocaccio, Buffalmacco, Bruno, Calandrino, Italia, cuentos, novelá, noveletes, cuentets
viernes, 17 de enero de 2020
QUINTA JORNADA
martes, 25 de agosto de 2020
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.
Fray
Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la
alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.
No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.
Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.
Pero
¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los
que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen
vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe
refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms
sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó,
dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de
electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de
botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y
vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no
pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes;
no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y
llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los
minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens
prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se
fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com
a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la
vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés
de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás
han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San
Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de
llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana
grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per
a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los
simples que les alimenton!
Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.
La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:
-
¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que
lo flare va contestá:
- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.
La Siñora sen va enriure y va di:
- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.
A lo que fray Rinaldo va di:
- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?
La Siñora va contestá:
- Mes parén seu es lo meu home.
- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.
- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.
La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:
- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?
Y
después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé
una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes
fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van
está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén
vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe
dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable,
va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo
parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet,
se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí
ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que
va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la
porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña
Agnesa, sentín aixó, va di:
- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:
- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.
La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:
- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.
Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?
- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.
Va di la dona:
- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:
- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?
Va contestá lo santurrón:
- Siñó, sí.
- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.
Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:
- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.
Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.
Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:
- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.
Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.
miércoles, 3 de octubre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.
An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergé seu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:
- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.
Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
A lo que va di la abadesa:
- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.
«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
Entonses la mes valenta va escomensá:
- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.
- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?
- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!
A lo que la germana va di:
- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:
- Pos be, ¿qué farém?
- Veus que pronte sirá nona (la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.
Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:
- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.
La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:
- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.
- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.
La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.
Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.
Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.
SEGONA
domingo, 2 de agosto de 2020
JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.
JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.
Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.
Habíe
acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu
dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se
esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi
acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues
costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo
enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y
espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo
treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per
a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que
la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue
en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré;
y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns,
que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines;
lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen
alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió
de les desgrássies dels atres si es nessessari.
Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:
«Este
desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs
per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per
aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote
sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y
tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un
home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una
dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben?
Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat
a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré
vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me
doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los
seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li
agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol
reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a
la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y
potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé
amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de
minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes
les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les
llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li
va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
-
Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u
faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés
joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló
es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut
lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes
que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná
testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y
amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que
vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría
que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo,
lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal
com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap
lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons
per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes
honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes
que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú
no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem
disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una
dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a
una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas
mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua
alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta
manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que
tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens,
perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol
mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a
contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns
y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets
despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret
mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió
que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan
encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni
tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga.
Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después
fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí,
perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les
meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono
llum y candela als teus morts.
Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.
Va
passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom
Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí
a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora
assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta
per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per
morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o
fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara
aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo
va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó,
rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a
casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.
Pietro va contestá:
- No la ham probat.
-
¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te
u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí
estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la
segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va
estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres,
a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat
en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta
sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es
eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala
que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe
amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé
los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe
lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y
cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre
del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la
Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo
estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat
daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí».
Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat
una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y
seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres
estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe
per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va
cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está
a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res
que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y
veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa,
eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná.
Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes
vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no
podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que
Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a
per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach
dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres
corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo
van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la
hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.
Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.
Después,
enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va
escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya
ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí,
preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no
estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no
ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que
habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes
coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de
beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs,
que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo
corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va
arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que
está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an
terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua
desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo
va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va
fotre un gran bram.
Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:
- ¿Quí ña per aquí?
Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:
- ¿Qué fas tú aquí?
No
li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li
faiguere mal.
Pietro li va di:
- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.
Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:
- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.
Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:
- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.
- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.
- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.
La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.
Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.
Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.
La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:
- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:
- No, un atra.
- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:
- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:
- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:
Amor, la hermosa llum
en que los seus bells ulls me han ferit
an ella y a tú me té ya rendit.
De los seus ulls se mou lo esplendó
en que lo meu cor a cremá se ha ficat
per los meus passán,
y cuán gran fore lo teu valor
lo seu bell rostro me va fé manifest,
lo que, imaginán,
vach sentí que me anabe gigán
tot poder, y que an ella ere oferit,
y esta es la causa de los meus plos ha sigut.
aixina pos, en lo teu criat transformat
estic, siñó, y aixina obedién espero
que me sigues clemén;
pero no sé si del tot ha adivinat
la meua fe sansera y fervén
aquella que la meua men
posseíx, que la pas, si no ha vingut
de ella no vull, y may la hay volgut.
Per naixó, siñó meu, yo te rogo
que, al mostrálay, la faigues tú sentí
lo teu foc al seu costat
per a servím, perque yo en lo teu foc
amán me consumixco, y de patí
me séntigo ya postrat;
y, cuan tú u cregues assertat,
dónali raó de mí com es degut;
que me voré, si u fas, complagut.
Después
de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat,
va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de
Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín
que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va
maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.
ACABE LA QUINTA JORNADA.
jueves, 20 de diciembre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA
Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutíx al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada díxe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los fréstecs Alpes, pel que compéndre se pot que a la seua poténsia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Déu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:
Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.
Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensaméns sans y les orassións y les disciplines, va escomensá a portás a la memória la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a enténdre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:
- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va víndre la ressurecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorpenénse, va di:
- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima moléstia, tan que apenes la puc soportá.
Va di Alibech:
Va di entonses Rústic:
Va di Rústic:
- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.
Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la própia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.
Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va péndre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.
- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.
A lo que Neifile va contestá:
- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat.
Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llisénsia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:
Lo rey nou li va di:
Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet enséndre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguére a la seua alcoba.
viernes, 17 de enero de 2020
JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no víndre aquí. Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún
d´ell casi en silensio. Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrássia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatóns va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrássia, li va demaná consell.
- ¿Quí ña per ahí?
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos joves prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri». A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; aném a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
Va dí lo meche:
- Tú ya te has imposat una peniténsia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra. Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat. Éste, abáns de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidéns.