Mostrando las entradas para la consulta mossa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mossa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Alibech se fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fótre al dimoni al infern, después se convertíx en la dona de Neerbale.

Dioneo, que habíe escoltat en atensió la história de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá órdens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutíx al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada díxe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los fréstecs Alpes, pel que compéndre se pot que a la seua poténsia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Déu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:
- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensaméns sans y les orassións y les disciplines, va escomensá a portás a la memória la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a enténdre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va víndre la ressurecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorpenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima moléstia, tan que apenes la puc soportá.
Entonses va di la jove:

- Oh, alabat sígue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:

- ¿Lo qué?

Rústic li va di:

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutíxga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.
La jove, de bona fe, va contestá:

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sígue com voléu. 

Va di entonses Rústic:

- Filla meua, bendita sígues, aném y embutímlo, y espero que después me díxo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutíx al infern.
Va di Rústic:

- Filla, no passe sempre aixina.

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.

Y li diebe an ell alguna vegada:

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibíx y lo reté, no eixiríe may.
Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me díxe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rábia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la própia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.
Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va péndre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.

Les dones van preguntá:

- ¿Cóm se embutíx al dimoni a dins del infern?

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.
Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:

- Pronte vorém si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:

- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s´ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:

- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los óssos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segóns lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llisénsia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:

- Siñó meu, cansóns dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniéns a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:

- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:

Dingú tan desolada
com yo ha de queixás,
que triste, en vano, gemego enamorada.
Aquell que mou lo sel y tota estrella
me va formá al seu gust,
maja, pita, grassiosa y guapa,
per a aquí baix al intelecto sé
una siñal de aquella
bellesa que may díxa de vore,
pero lo mortal poder,
coneixénme mal,
no me valore, soc menospressiada.
Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,
sén jove me va obrí
los seus brassos, cor y me va cuidá,
y en la llum dels meus ulls se va inflamá,
y lo tems (que mol depressa
se escape) a festejám va dedicá,
y sén cortés yo
digna de ell vach sabé fém,
pero ara estic de aquell amor privada.
A mí va arribá después, presuntuós,
un mosset fiero
reputánse noble y valén,
la seua prissionera soc, y lo traidó
avui se ha tornat selós;
pel que, triste, casi desespero,
ya que verdadé
es que, venín al món
per be de mols, sol de un soc guardada.
Maldigo la meua ventura
que, per a cambiám en esta
vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura
en que alegre me vach vore, mentres en ésta
porto una vida dura,
mol pijó que la passada honesta.
¡Oh dolorosa festa,
abáns morta me veiguera
que habé sigut tan desgrassiada!
Oh volgut amán, en qui vach sé primé
mes que dingú dichosa,
que ara al sel veus al verdadé
creadó, míram en la teua piadosa
bondat, ya que per un atre
no te puc olvidá, fes la amorosa
flama cremá per mí, ansiosa,
y roga que yo torna an eixa morada.

Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet enséndre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguére a la seua alcoba.

ACABE LA TERSERA JORNADA

cuarta jornada

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.


Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

Esta historia contada per la reina va fé murmurá a les mosses y enríuressen als mossos; pero después de callá, Dioneo va escomensá a parlá aixina:

Gallardes siñores; entre mols blancs coloms afegix mes bellesa un negre corv que u faríe un cisne imponén, y aixina entre mols sabuts algunes vegades un menos sabio es no sol un aumén de esplendó y hermosura pera la seua madurés, sino tamé chalera.
Per naixó, sén totes vatres discretíssimes y moderades, yo, que mes be fach auló de baubo, fen la vostra virtut mes brillán en lo meu defecte, mes tos ha de agradá que si en mes gran valor an aquella faiguera oscurís: y per consiguién, mes libertat ting que tindre en mostrám tal com soc, y mes passienmen té que sé per vatres patit que u hauríe de sé si yo fora mes sabut, contán alló que tos contaré. Tos narraré, pos, una historia no mol llarga en la que compendréu cuán convé observá les coses imposades per aquells que algo per arte de magia fan y cuán un fallet cometut espentole tot lo fet per lo encantadó.

L´añ passat va ñabé a Barletta un mossen de nom don Gianni de Barolo, com lo conegut vi; este, com teníe una iglesia pobre, pera sustentás va escomensá a portá mercansía en una yegua per les fires de Apulia o Puglia, conegut vi tamé, y a comprá y a vendre.

Y caminán aixina va fé amistat en un que se díe Pietro de Tresanti, que aquell mateix ofissi fée en un burro seu, y en siñal de cariño y de amistat, no lo cridabe a la manera apulense sino compare Pietro; y sempre que arribabe a Barletta lo portabe a la seua iglesia y allí lo albergabe y com podíe lo honrabe. Compare Pietro, sén pobríssim y tenín una barraqueta a Tresanti, justeta per an ell y pera la seua jove y hermosa dona y pera lo seu burro, sempre que don Gianni apareixíe per Tresanti, sel emportabe cap a casa y com podíe, en reconeiximén del honor que dell ressibíe a Barletta, lo honrabe.

Pero en lo assunto del albergue, com no teníe lo compare Pietro mes que una marfegueta a la que dormíe en la seua hermosa dona, honrál no podíe com vullguere; aixina que a un corralet a la vora del burro se gitabe la yegua de don Gianni, y ell teníe que gitás damún de la palla. La dona, sabén lo honor que lo mossen li fée al seu home a Barletta, moltes vegades habíe volgut, cuan lo mossen veníe, anássen a dormí en una veína seua que teníe per nom Zita Carapresa del jues Leo, pera que lo mossen en lo seu home dormigueren a la márfega, y lay habíe dit moltes vegades al mossen, pero ell may habíe volgut; y entre tantes vegades una li va di: - comare Gemmata, no te preocupos o amoinos per mí, que estic be, perque cuan vull an esta yegua la convertixgo en una hermosa mossa y me estic en ella, y después, cuan vull, la torno a convertí en yegua; y per naixó no me separaré della.

La jove se va extrañá y su va creure, y lay va di al home, afegín: - Si es tan íntim teu com dius, ¿per qué no fas que te enseño lo encantamén pera que pugues convertím a mí en yegua y fén los teus negossis en un burro y una yegua guañarem lo doble? Y cuan tornem a casa me podríes convertí en la dona que soc.

Compare Pietro, que ere mes curtet que lo día de San Tomás, se va creure este assunto y va seguí lo seu consell: y lo milló que va pugué va escomensá a solissitá de don Gianni que li enseñare alló.
Don Gianni va intentá tráurel de aquella tontería, pero no podén, va di:

- Be, ya que u voléu, demá mos eixecarem, com acostumem, abáns del alba, y tos amostraré cóm se fa; es verdat que lo mes difíssil de este assunto es apegá la coa, com vorás. Lo compare Pietro y la comare Gemmata, casi sense pegá l´ull aquella nit, en tan dessich esperaben la matinada que en cuan va apuntá la alba se van alsá y van cridá a don Gianni; este, eixecánse en camisa, va vindre a la alcobeta del compare Pietro y va di: - No ña al món dingú per qui yo faría aixó mes que per vatros, y per naixó, ya que u voléu, u faré; es verdat que teníu que fé lo que yo tos diga si voléu que ixque be. Ells van di que faríen lo que ell los diguere, per lo que don Gianni, prenén un cresol, lay va ficá a la ma al compare Pietro y li va di:

- Mira be lo que fach yo, y enrecórdaten be de lo que yo diga; y guárdat, si no vols espentoláu tot, de di cap paraula de lo que séntigues o veigues; y demánali a Deu que la coa se apego be. Lo compare Pietro, aguantán lo cresolet, va di que aixina u faríe. Después, don Gianni va fé que se despullare com sa mare la va portá al món la comare Gemmata, y la va fé ficás en les mans y los peus an terra de la manera que se aguanten les yegües, diénli tamé que no diguere ni una paraula passare lo que passare; y escomensán a tocáli la cara en les mans y lo cap, va di:

- Que este sigue bon cap de yegua.

Y tocánli los cabells, va di: - Que estos pels siguen bona crin de yegua.

Y después tocánli los brassos va di:

- Que estos siguen bones potes y bons cascos de yegua.

Después, tocánli les mamelles y trobánles redonetes y dures, despertánse aquell que no habíe sigut cridat y eixecánse o trempánse, va di:

- Y siguen estos bona pitralera de yegua.

Y lo mateix va fé en la esquena y en lo ventre y en lo llom y en les cuixes y en les cames; y al remat, no quedánli mes que la coa, eixecánse la camisa y agarrán lo apero en lo que plantabe homens y rápidamen embutínlo al solc pera nalló fet, va di:

- Y que esta sigue bona coa de yegua.

Lo compare Pietro, que atentamen hasta entonses habíe mirat totes les coses, veén esta radera y no pareixénli be, va di:

- ¡Uep, don Gianni, no vull que tingue coa, no vull que tingue coa!
Habíe ya lo humit radical que fa brotá a totes les plantes sobrevingut cuan don Gianni, retiránlo, va di:

- ¡Ay!, compare Pietro, ¿qué has fet?, ¿no te hay dit que no digueres cap paraula per res que veigueres o sentigueres? La yegua estabe a pun de fés, pero parlán u has espentolat tot, y ya no ña manera de reféu may mes.

Lo compare Pietro va di:

- Ya está be: no volía yo eixa coa. ¿Per qué no me díeu a mí: «Fícalay tú»? Y ademés lay apegábeu massa cacha.

Va di don Gianni:

- Perque tú no hagueres sabut la primera vegada apegála tan be com yo.
La jove, sentín estes paraules, eixecánse y ficánse de peu, de bona fe li va di al seu home:

- ¡Bah!, qué animal que eres, ¿per qué has espentolat los teus assuntos y los meus?, ¿cuántes yegües has vist sense coa? Be sap Deu que eres pobre, pero siríe just que u sigueres mol mes.

No ñabén, pos, ya cap manera de pugué fé de la jove una yegua per les paraules que habíe dit lo compare Pietro, ella dolguda y melancólica se va torná a vestí y lo compare Pietro en lo seu burret, com acostumabe, sen va aná a fé lo seu antic ofissi; y juns en don Gianni sen van aná cap a la fira de Bitonto, y may mes li va demaná un favor com este.

Cuán sen van enriure en esta historia, milló entesa per les dones de lo que Dioneo se pensáe, que su penso ara qui se estigue enrién lligín aixó. Pero habén acabat la historia y escomensán ya lo sol a templás, y véen la reina que lo final del seu gobern habíe arribat, ficánse de peu y traénse la corona, lay va ficá a Pánfilo al cap, que sol ell en tal honor faltabe de sé honrat; y sonrién va di:

- Siñó meu, gran cárrega te quede, com es tindre que enmendá les meues faltes y les dels atres que lo trono han ocupat que ara tú ocupes, sén lo radé; que Deu te dono la grassia, com me la ha prestat a mí fénte rey.

Pánfilo, alegremen ressibit este honor, va contestá:

- La vostra virtut y dels meus atres subdits fará que siga alabat com u han sigut los demés.

Y segóns la costum dels seus predecessós, habén disposat les coses oportunes en lo mayordomo, a les siñores que esperaben se va girá y va di:

- Enamorades siñores, la discressió de Emilia, que ha sigut la nostra reina este día, pera doná algún descans a les vostres forses tos va doná la llibertat de parlá sobre lo que mes tos agradare; per lo que, están ya reposades, penso torná a la ley acostumada, y per naixó vull que demá cadaú penso en discurrí sobre aixó:
sobre qui liberal o magníficamen haigue obrat en assuntos de amor o datra cosa.
Sense cap duda als vostres anims ben disposats mourá a obrá valerosamen, pera que la nostra vida, que no pot sé mes que curta en lo cos mortal, se perpetúo en la loable fama; lo que tots los que no sol servixen a la pancha (com u fan los animals) tenen no sol que dessichá, sino buscá y ficá en obra en tot lo empeño.
Lo tema va agradá a la alegre compañía, que en llissensia del nou rey, eixecánse, als acostumats entretenimens se va entregá, cadaú segóns alló que mes li agradare; y aixina van fé hasta la hora de sopá. Servits diligenmen en orden, después de acabá la sena se van eixecá pera ballá les danses acostumades, y cantán mes de mil cansonetes mes entretingudes de paraules que consumades en lo cantá, li va maná lo rey a Neifile que ne cantare una en lo seu nom; en veu clara y alegre, va escomensá aixina:

Yo soc mol joveneta, y de bon grado

m´alegro y canto a la estassió florida

grassies al Amor y al pensá extasiat.

Vach per los verds prats contemplán

les flos blanques, gualdes y encarnades,

les roses sobre espines eixecades,

los lliris, y los vach relassionán

en la cara de aquell que me mane

y com me vol estaré sempre rendida

sense tindre mes dessich quel seu agrado.

Y cuan alguna trobo per la meua vía

que me recorde massa an ell,

yo la agarro y la beso y li parlo dell,

y tal que soc, aixina la meua alma

li óbrigo sansera y li conto la meua porfía;

después, en les demés cusida,

dels meus rossos cabells es tocat.

Y eixe plaé que sol doná la flo

a la mirada, lo mateix a mí me done,

com si veiguere a la propia persona

que me ha inflamat en lo seu suave amor,

pero al que arribe a causám la seua auló

la meua paraula no asserte a donáli vida

y en suspiros sirá divulgat.

los que, al meu pit al eixecás,

no són, com a les atres dames, graves

sino que ixen calentets y suaves

y dabán del meu amor van a manifestás;

qui, al sentíls, ve a presentás

aon estic, cuan penso conmoguda:

«¡No me apenos y víne pronte a la meua voreta!».

Mol va sé per lo rey y per totes les siñores alabada la cansoneta de Neifile; después, com ya habíe passat part de la nit, los va maná lo rey a tots que sen anigueren a descansá.

ACABE LA NOVENA JORNADA.