Mostrando las entradas para la consulta Calandrino ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Calandrino ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyens, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessions ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua dispossisió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.

Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.

Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansons; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocassions. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus parens, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descans meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:

- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassions de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Bruno y Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capons si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la historia que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habéu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.

Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.

Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?

Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?

Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.

- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?

Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instrumens per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalotás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vorels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que paregue verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?

Va di Calandrino: - Tal com tu dic.

- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?

- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.

Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.

Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robat lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tenim al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:

- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos.

Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presensia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma.

Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.

- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:

- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:

- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua dispossisió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán coduls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juramens mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capons, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capons. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capons y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá:

Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.

Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada.

Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.

Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, aturánse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?

Y Nello li va di:

- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix.
Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:

- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?

Va di Nello:

- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo.

Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?

Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.

A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di:

- Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe?
Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?

Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, fícat al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps.
Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:

- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.

Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs:

- Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál.

Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins!
Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:

- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.

La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:

- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di:

- ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo!

La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba.
Calandrino, continuán queixánse, díe:

- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá?
Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.

Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:

- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica.
Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí.

Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capons, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:

- Mestre meu, lo que digáu.

Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capons li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capons y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá.

Calandrino va beure jarabe tres matins; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:

- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.

Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,



Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá:

Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als homens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré.

Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos homens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer 
Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:

- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.

Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di:

- ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?

Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:

- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?

Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe:

- ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá?

¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.

Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:

- ¡Prenéulo, aturéulo!

Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví.
Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:

- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:

- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.

Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus parens de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósit de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als vianans, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.

A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rossins de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a homens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rossins y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.

De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.

Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.

La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliens. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.

Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, abansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va
despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:

- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:

- ¡Escolta, los nostres cliens están reñín per no sé qué!

Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.

Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrassia; ¡Torna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rossins y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.


Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

Mol sen habíen enrit les siñores del desgrassiat de Calandrino, y mes sen hagueren enrit encara, pero se van enfadá al vore que tamé li preníen los capons los mateixos que li habíen furtat lo gorrino. La reina li va maná a Pampinea que contare la seua; y ella va escomensá aixina:


Caríssimes siñores, moltes vegades passe que les artimañes són vengades en atres artimañes. Natros mon ham enrit mol (en moltes historietes contades de les burles que han sigut fetes, de les que cap vengansa que se haigue pres se ha contat; pero yo enteng contátos lo que li va passá a una consiudadana nostra, que la seua burla, al sé burlada, casi va pagá en la mort; y escoltáu no tos dixará de sé útil perque aixina milló ton guardaréu de enfótreton dels atres y mostraréu bon juissi.


No han passat encara mols añs desde que va ñabé a Florencia una jove hermosa de cos y altanera de ánim y de linaje mol noble y en los bens de la fortuna convenienmen abundán, que se díe Elena. Esta, habénse quedat viuda may mes va volé casás, habénse enamorat de ella, a elecsió seua, un jove cortés y ben plantat. Olvidán datres preocupassions, en la ajuda de una criada seua de la que sen fiabe mol, moltes vegades en ell se donáen bona vida.

Va passá an este tems que un jove de nom Rinieri, home noble de la nostra siudat, habén estudiat mol tems a París no per a vendre después la seua siensia a granel com fan mols, sino per a sabé la raó de les coses y los seus motius (lo que mol be li sente a un noble) va torná de París a Florencia. Allí, mol honrat tan per la seua noblesa com per la seua siensia, vivíe com un siñó. Pero com passe moltes vegades que lo que mes entenimén de les coses profundes té, mes fássilmen se dixe enchampá per l´amor, aixó li va passá an este Rinieri. Habén anat ell un día a una festa, dabán dels seus ulls se li va ficá esta Elena, vestida de negre com van les nostres viudes, plena de tanta hermosura al seu juissi, y de tanta amabilidat com cap atra li habíe paregut vore; y va pensá que podríe dís felís lo qui puguere tíndrela despullada als seus brassos. Y una vegada y un atra miránla dissimuladamen, y sabén que les coses grans y pressioses no se poden conseguí sense traball, va dessidí ficá tot lo seu esfors y tota la seua solissitut en agradála, per a conseguí lo seu amor, y después pendre possessió de ella. La jove Siñora, que no teníe los ulls ficats al infern sino que, mol segura de ella y hasta mes de lo que ere, movén los ulls en arte mirabe al voltán y enseguida vee al que la mirabe, y acatánsen de les mirades de Rinieri, enriénsen per a sí mateixa, va di:

- No hauré vingut avui aquí en vano, si no me equivoco, hay pessigat un pavo pel nas. Y escomensán a mirál alguna vegada en la coeta del ull, se les ingeniabe en demostráli que se ocupabe de ell, o pensán per atra part que cuan mes atraguere y prenguere en los seus encans, la seua hermosura ere de mes alt preu. Lo sabut, dixán apart los pensamens filosófics, va portá tot lo seu ánim cap an ella; y creén que li agradabe, preguntán quina ere la seua casa, va escomensá a passá per dabán de ella, excusán en diferentes raóns aquelles anades y vingudes. La Siñora, vanagloriánse de alló, fée vore que lo mirabe de bona gana, per lo que ell, trobán la manera, se va arrimá a la seua criada y li va descubrí lo seu amor, demanánli que en la seua Siñora obrare de tal manera que ell puguere obtindre la seua grássia. La criada va prometre mol y lay va di a la seua Siñora, y ella, enriénsen mol va di:

- ¿Has vist aón ha vingut este a pedre lo servell que ha entrenat a París? Pos venga, donémli lo que va buscán. Li dirás, cuan te parlo un atra vegada, que yo lo vull mes an ell de lo que ell me vol a mí; pero que ting que guardá la meua honra per a portá lo cap ben alt; per naixó, si es tan sabut com diu, té que vóldrem mes.

¡Ay desgrassiada, desgrassiada! No sabíe ella, siñores meues, lo que es ficás a provocá als escolans. La criada, al trobál, va fé lo que la seua Siñora li habíe manat. Lo estudiós, contén, va passá a rogatives mes caluroses y a escriure cartes y a enviá regalos, y tot ere asseptat, pero en recompensa no veníen mes que vagues respostes; y de esta guisa lo va tindre mol tems donánli llargues. Al cap de un tems, habénli ella contat tot al seu amán y habénse ell enfadat en ella alguna vegada y sentit sels, per a féli vore que equivocadamen sospechabe de ella, solissitánla mol lo escolá, li va enviá a la seua criada, que li va di que ella no habíe tingut ocasió may de fé res que an ell li agradare, después de que lo habíe assegurat del seu amor, pero que, per a les festes de Nadal que se arrimaben, esperabe pugué está en ell; la nit siguién a la festa, si ell volíe, podíe acudí al seu pati, aon ella aniríe a buscál tan pronte com puguere.

Lo escolá, mes contén que un chiquet en sabates noves, a la hora ordenada sen va aná a casa de la Siñora, y portat per la criada a un pati, tancánlo a dins, allí va escomensá a esperá a la Siñora. La Siñora, habén aquella nit fet vindre al seu amán y habén sopat en ell, li va contá lo que volíe fé aquella nit, afegín: - Y podrás vore cuán y quin es l´amor que li ting y hay tingut an aquell del que has tingut sels.

Estes paraules les va escoltá lo amán en gran contén de ánim, dessichós de vore en obres lo que la Siñora en paraules li donabe a entendre. Lo día abáns habíe nevat mol, y tot estabe tapat de neu; lo escolá fee poc que estabe al pati cuan va escomensá a tremolá de fret, pero esperán calentás después, u soportabe en passiensia.
La Siñora li va di al seu amán al cap de un rato:

- Anem a la alcoba y desde una finestra mirem lo que fa eixe de qui has tingut sels, y lo que li contestará a la criada, que la hay enviat a parlá en ell. Sen van aná, pos, cap a la habitassió y se van assomá a una finestreta, y veén sense sé vists, van escoltá a la criada parlá en lo escolá y di:

- Rinieri, la meua Siñora es la dona mes trista que may ha ñagut, perque esta nit ha vingut un dels seus germáns y ha estat mol rato parlán en ella, y después va voldre sopá en ella y encara no sen ha anat, pero crec que sen anirá pronte; y per naixó no ha pogut vindre ella encara, pero ya vindrá llugo; te demane que no te fastidio massa lo esperá.

Lo escolá, creén que ere verdat, va contestá:

- Dísli a la meua Siñora que no se preocupo de mí hasta que pugue vindre a buscám, pero que u faigue tan pronte com pugue.

La criada, tornán cap a dins, sen va aná a dormí.

La Siñora, entonses, li va di al seu amán:

- Be, ¿qué dius?, ¿creus que yo, si lo vullguera com tú te penses, lo dixaría allí baix carpidet?

Y dit aixó, en lo seu querido, que ya estabe mes contén, sen van aná cap al llit, y mol rato van está chalán, enriénsen del pobre escolá y enfoténsen dell. Lo escolá, donán voltes per lo pati, se movíe per a calentás y no teníe aón assentás ni aón amagás de la serena, y maleíe lo llarg entretenimén del germá de la Siñora, y tot lo que sentíe pensabe que ere una porta que la Siñora obríe, pero esperabe en vano.
Ésta, prop de la mija nit, están en lo seu amán, li va di:

- ¿Qué penses, alma meua, del nostre escolá? ¿Qué te pareix mes gran, la seua sabiduría o l´amor que yo li ting?, ¿fará lo fret que li estic fen passá eixísseli del pit lo que en les meues paraules li va entrá?

Lo querido va contestá:

- Cor meu, aixina com tú eres lo meu be y lo meu descans y tota la meua esperansa, aixina soc yo les teues.

- Pos - díe la Siñora - bésam mil vegades per a vore si dius la verdat. Lo amán, abrassánla y apretán fort, no mil sino sen mil vegades la besabe. Después de un bon rato, va di la Siñora: - ¡Ah!, eixequémos y anem a vore si se ha apagat lo foc en lo que este amán meu cada día me escribíe que estabe ruén.

Y eixecánse, a la finestreta se van assomá, y mirán cap al pati van vore al escolá ballán una tarantela al so del castañolejá de dens, que per la gran gelada ere tan saltejada y rápida que may habíen vist cosa igual. Entonses va di la Siñora:

- ¿Qué dius, la meua dolsa esperansa?, ¿te pareix que sé fé ballá als homens sense música de trompetes y cornamusses?

A lo que lo amán va contestá:

- Siñora meua, sí que ne saps.

Va di la Siñora:

- Vull que baixem hasta la porta, tú te estás callat y yo li parlaré y sentirem lo que diu, y pot sé que encara mos divertigam mes que de sol vórel.

Y obrín la alcoba en cuidadet van baixá a la porta. Allí, sense obríla, la Siñora en veu baixa, per la gatera, lo va cridá. Lo escolá, al sentís cridá, va alabá a Deu, creénse massa pronte que anabe a entrá a dins, y arrimánse a la gatera, va di:

- Aquí estic, Siñora; obríu per Deu, que me mórigo de fret. La Siñora va di:

- ¡Ah, sí, que ya sé que eres un geleres! y tamé que lo fret es mol gran perque ha caigut una mica de neu. Be sé yo que a París ne ñan de mol mes grans. No puc obrít encara perque este germá meu, que ahí per la nit va vindre a sopá en mí, no sen va encara; pero sen anirá pronte, y vindré en seguida a obrít. Acabo de separám dell en molta faena per a vindre a consolát y que la espera no te enfado.

Va di lo escolá: - ¡Ah, Siñora!, tos demano, per Deu, que me obrigáu, per a que puga está a dins abrigat, perque fa un ratet ha escomensat a caure la nevada mes espessa del món, y encara neve; y yo tos esperaré ahí tot lo que vullgáu.

Va di la Siñora: - ¡Ay, dols be meu, que no puc, que esta porta fa tan soroll cuan se obri que fássilmen la sentiríe mon germá si la obriguera!, pero vull aná a díli que sen vaigue per a que yo puga torná a obrít.
Va di lo escolá: - Pos anéuhi pronte, y tos rogo que faigáu ensendre una bona fogata per a que, en cuan entra, puga calentám, que hay agarrat tal geló que apenes me séntigo.


Va di la Siñora: - Assó no pot sé, si es verdat lo que me has escrit moltes vegades de que estás ensés per lo meu amor; pero estic segura de que ten enfots de mí. Ara ving; espéram y aguanta. Lo amán, que u sentíe tot, chaláe mol, y tornán al llit en ella, poc van dormí aquella nit, que casi tota la van passá en plaés y en burles al escolá.
Lo desgrassiat escolá, convertit en sigüeña per lo fort castañolejá de dens que teníe, donánsen cuenta de que sen enfotíen de ell, moltes vegades va tratá de obrí la porta y va mirá a vore si per algún atre puesto podíe eixí; y no veén cóm, com un león engabiat maleíe lo mal tems, la maldat de la dona, la durassió de la nit y la seua propia simplesa; y mol cabrejat contra nella, l´amor que li teníe de repén se va cambiá en crúo y amarg odio, y pensáe moltes coses en les que vengás. Pero la nit, después de molta y llarga espera, va dixá pas al día y va escomensá a apareixe l´alba; la criada, avisada per la Siñora, baixán, va obrí lo pati, y mostrán sentí compassió dell li va di:

- ¡Malaventura tingue lo que va vindre anit! Tota la nit te ha tingut velán y ha fet que te congelos: ¿pero saps?, préntu en calma, que lo que esta nit no ha pogut sé un atra vegada sirá. Lo escolá, com a sabio que sap que de res servixen les amenasses mes que per a armá al amenassat, va tancá al seu pit lo que la seua destemplada rabia tratabe de gitá fora o foragitá, y en veu tranquila, sense mostrás gens enfadat, va di:

- En verdat que hay passat la pijó nit que hay tingut may, pero be hay vist que de aixó la Siñora no ne té cap culpa, perque ella mateixa va baixá hasta la porta a excusás y a consolám; y com dius, lo que esta nit no ha sigut un atra nit sirá; encoméndam an ella y quédat en Deu.

Y del tot carpit, com va pugué sen va entorná a casa. Allí, cansat y mort de son, se va aviá al llit y se va despertá casi paralisat de brassos y cames; per lo que, envián a buscá un meche, li va contá lo fret que habíe passat, y ell va fé lo possible per a recuperáli la salut. Los meches, en grandíssimes y rápides cures lo van ajudá, poc tems después van pugué curáli los ñirvis y fé que se relajare; y si no haguere sigut jove y arribabe bon tems, mol haguere tingut que soportá; pero tornán a está sano y fresc, guardánse a dins lo seu odio, se mostrabe mol mes que may enamorat de la viuda.


Va passá después de sert tems, que la fortuna li va proporsioná la ocasió de satisfé lo seu dessich al escolá. Perque habénse enamorat de un atra dona lo amán de la viuda (sense tindre cap considerassió al amor que ésta li teníe), ella en llágrimes y amargó se consumíe; pero la seua criada, que gran llástima teníe della, no trobán lo modo de apartála del doló per lo amán perdut, veén al escolá que de la manera acostumada passabe per lo barri, va tindre un pensamén, y va sé que se podríe obligá al amán de la seua Siñora a vóldrela com abáns fée en alguna operassió nigromántica y que en alló lo escolá habíe de sé un gran maestre; y lay va di a la Siñora. Ella, sense pensá en que, si lo escolá haguere sabut de nigromansia la haguere fet aná en lo seu propi profit, va escoltá les paraules de la criada y en seguida li va di que li preguntare si volíe féu y en seguridat li prometiguere que, en recompensa, ella faríe tot lo que ell vullguere.


La criada va fé la embajada be y diligenmen, y sentínla lo escolá, tot contén va di:


- Alabat sigues, Deu meu; ha arribat lo momén en que en la teua ajuda podré castigá an eixa dona roína per la mala passada que me va fé en pago del gran amor que li tenía. Y li va di a la criada:

- Dirás a la meu Siñora que no patixgue per naixó, que si lo seu querido estiguere a la India lo faría yo vindre rápidamen a demanáli grássia de lo que contra lo seu gust haguere fet. Lo que té que fé lay diré an ella cuán y aón mes li vaigue be, y díslay aixina y confórtala de la meua part. La criada va doná la resposta y se quedá en vores los dos a Santa Lucía del Prado. Acudín allí la Siñora y lo escolá, y parlán ells dos sols, sense enrecordássen ella de que casi lo habíe portat an ell a la mort, li va contá ubertamen totes les seus coses y lo que dessichabe, y lay va rogá per la seua salvassió; y lo escolá li va di: - Siñora, es verdat que entre les demés coses que yo vach adependre a París conte la nigromansia, y sé be de lo que es capás; pero com ofén mol a Deu, había jurat no ficála may en práctica ni per a mí ni per a datres. Pero es verdat que l´amor que tos ting es tan fort que no sé negám a res que vullgáu manám; y per naixó, encara que haiga de aná a la casa del diable, estic disposat a féu ya que u voléu. Pero tos hay de advertí de que es una cosa mes molesta de fé de lo que pensáu, y mes cuan una dona vol recuperá l´amor de un home o un home lo de una dona, perque aixó no pot féu mes que la mateixa persona a qui li interesse, y per a féu fa falta que qui u faigue sigue de ánim valén perque ña que féu de nit y a puestos solitaris y sense cap compañía, y estes coses no sé si estéu disposada a féles. A lo que la Siñora, mes enamorada que prudén, va contestá:

- Amor me espoleje de tal manera que no ña res que no faiguera per a recuperá an aquell que me ha abandonat; pero, si vols, dísme en qué ting que sé valenta. Lo escolá, que en mal pel teníe la coa marcada, va di: - Siñora, yo tindré que fé una imache de estañ en lo nom de aquell al que dessicháu recuperá, y cuan to la envía, cuan estigue la lluna menguán, tos hau de bañá en ella set vegades a un riu de aigües clares y correns, completamen despullada y sola a la hora del primé son, y después, están aixina despullada, teníu que pujá a un abre o a la punta de una casa deshabitada: y mirán cap a lo nort en la imache a la ma, set vegades diréu unes paraules que tos donaré escrites, y cuan les haigáu dit, vindrán cap a vos dos mossetes de les mes hermoses que may haigáu vist, y tos saludarán y tos preguntarán qué voléu que faiguen. An estes los hau de di be y plenamen los vostres dessichos; y guardáutos de di una cosa per un atra; y cuan u haigáu dit, elles sen anirán y vos podréu baixá al puesto aon haigáu dixat les vostres robes, vestítos y torná a casa. Y hau de tindre per sert que abáns de mija nit del día siguién lo vostre amán, plorán, vindrá a demanátos grássia y perdó; y sabéu que desde aquell momén no tos dixará may per cap atra. La Siñora, sentín estes coses y creénseles en completa fe, pareixénli que ya casi teníe en brassos al seu amán, ya mich contenta, va di: - No tos preocupéu, que estes coses aixina les faré; y per an aixó ting una terra cap a lo Valdarno de dal, que está bastán prop del riu, y com ya estam al juliol, sirá mol agradable bañás de nit. Y tamé men enrecordo que no mol lluñ del riu ña una torreta deshabitada a la que, per unes escales de fusta de castañé que ñan allí, pujen alguna vegada los pastós a un terrat, per a vore si descubrixen desde allí dal los seus animals perduts, un puestet mol solitari y a desmá al que yo pujaré, y allí espero fé lo que manéu. Lo escolá, que mol be coneixíe lo puesto de la Siñora y la torreta, contén de assegurás de la seua intensió, va di:

- Siñora, yo no hay estat may an eixes comarques, y per naixó no conec la terra ni la torreta; pero si es tal com diéu no pot ñabé res milló al món; y per naixó, cuan sigue oportú tos enviaré la imache y la orassió; pero mol tos rogo que, cuan haigáu satisfet lo vostre dessich y veigáu que tos hay servit be, que ton enrecordéu de cumplí la promesa que me hau fet. A lo que la Siñora li va contestá que u faríe sense falta; y despedínse de ell sen va entorná cap a casa. Lo escolá, alegre de que lo seu plan puguere portás a efecte, va fé una imache y va escriure un invento seu en ves de una orassió; y cuan li va pareixe la va enviá a la Siñora, y va maná díli que a la nit siguién sense mes tardá habíe de fé lo que li habíe dit; y después, en secreto, en un criat seu sen va aná a casa de un amic que vivíe mol prop de la torre, per a pugué fé lo seu proyecte.


La Siñora se va ficá en camí en la seua criada, y al arribá la nit, fen vore que sen anabe a dormí, va enviá a la criada al llit, y a la hora del primé son, eixín de casa en silensio, sen va aná cap a la torreta de la ribera del Arno, y mirán mol al seu voltán, no veén ni sentín a dingú, se va traure tota la roba y la va amagá a una malea, se va bañá en la imache set vegades y después, tota despullada, en la imache a la ma cap a la torreta que sen va aná. Lo escolá, que a la caiguda de la nit, en lo seu criat entre los saúcs y datres ábres prop de la torre se habíen amagat, habíe vist totes aquelles coses, pasán ella ben prop despullada, y veénla en la blancó del seu cos vénse la oscurina de la nit, y miránli les mamelles y datres parts del cos, y veénles hermoses y pensán cóm estaríen al cap de poc tems, va sentí una mica de llástima per nella; y per atra part, lo agulló de la carn lo va assaltá y va fé eixecás al que estabe acachat, y lo animabe a eixí del amagatall y aná cap an ella y fé lo seu gust; y va está a pun de sé vensut. Pero enrecordánsen de quí ere ell y quina va sé la ofensa ressibida, ensenénse pel odio, foragitán la compassió y la fam carnal, va mantindre firme lo seu propósit y la va dixá aná. La Siñora, puján a la torre y girada cap al nort, va escomensá a di les paraules que lo escolá li habíe escrit. Ell, después, va entrá a la torreta, silensiosamen y poc a poc va apartá la escala per la que se pujabe al terrat aon la Siñora estabe, y después va esperá a vore qué díe y fée ella.


La Siñora, set vegades dites les seues orassions, va escomensá a esperá a les dos mossetes y tan llarga va sé la espera que, sense contá en que sentíe molta mes fresca de la que haguere volgut, va vore apareixe la aurora; per lo que, trista de que no haguere passat lo que lo escolá li habíe dit, se va barruntá: «Temó ting de que éste haigue volgut donám una nit com la que yo li vach doná an ell; pero si per naixó me ha fet aixó mal ha sabut vengás perque no ha sigut ni la tersera part de llarga de lo que va sé la seua; sense contá en que lo fret va sé de un atra classe».

Y per a que lo día no la agarrare allí, va voldre baixá de la torreta, pero se va trobá en que la escala no estabe al seu puesto. Entonses, casi com si lo món fallare daball dels seus peus, se li va escapá tot lo valor; y, vensuda, va caure sobre la terra apissonada de la torre. Y cuan li van torná les forses, va escomensá a plorá y a queixás, y veén be que alló teníe que sé obra del escolá, va escomensá a arrepentís de habél ofengut, y después de habéssen fiat massa de aquell al que mereixcudamen habíe de tindre per enemic: y en aixó va passá mol tems. Después, mirán si ñabíe alguna manera de baixá y no veénla, va torná a plorá y va tindre un amarg pensamén, diénse an ella mateixa:

«Oh, desgrassiada, ¿qué dirán tons germáns, los teus parens y veíns y en general tots los florentins cuan sápiguen que te han trobat despullada? La teua honestidat se vorá que ere falsa; y si an estes coses vullgueres trobá excuses mentiroses (que ne ñauríen), lo maleít escolá, que sap tots los teus assuntos, no te dixaré di mentires. ¡Ay, misserable, que a un tems haurás perdut al mal volgut jove y lo teu honor!»

Y después de aixó va sentí tanta doló que va está a pun de aventás desde la torre an terra; pero habén ya eixit lo sol y arrimánse ella un poc mes a una de les parts del muro, mirán a vore si algún pastoret per allí en lo seu ramat se atansabe al que puguere ella enviá a buscá la seua criada, va passá que lo escolá, habén dormit una mica a unes boches, al despertá la va vore, y ella an ell; y lo escolá va di: - bon día, Siñora, ¿han vingut ya les mossetes?


La Siñora, véenlo y escoltánlo, va torná a plorá fort y li va rogá que vinguere prop de la torre per a que ella puguere parláli. Lo escolá va sé en aixó mol cortés. La Siñora, tombánse de morros al terrat, sol assomabe lo cap al canto, y plorán li va di:


- Rinieri, si yo te vach fé passá una mala nit, pots está segú de habét vengat, perque encara que estem al juliol, están despullada y bañada me hay pensat que me congelaba esta nit; sense contá en que hay plorat tan lo engañ que te vach fé y la meua inossensia en créuret que es maravilla que los ulls no me haiguen caigut de la cara. Y per naixó te rogo, no per amor a mí, a qui no tens que vóldre, sino per amor teu, que eres noble, que te contentos, en vengansa de la injuria que yo te vach fé, en lo que hasta este pun me has fet, y fes que me donon la roba y que puga baixá de aquí, y no vullgues tráurem lo que después, encara que vullgueres, no podríes tornám, es a di, la meua honra; que, si aquella nit te vach privá de está en mí, sempre que vullgues puc tornáten sen per una. Que aixó sigue prou, y com a home valerós ya te has pogut vengá y mu has fet vore; no vullgues probá les teues forses en les de una dona: cap glória es per a un águila habé vensut a un colom; aixina pos, per l'amor de Deu y per lo teu honor, tíngues compassió de mí.

Lo escolá, en lo ánim du, pensán en la injuria ressibida y veénla plorá y rogáli, sentíe plaé y al mateix tems cárrec de consiénsia. Va contestá:

- Doña Elena, si les meues plegaries, que en verdat no vach sabé bañá en llágrimes ni fé rogs melosos com tú saps fé los teus, me hagueren valgut, la nit que al teu pati ple de neu me moría de fret, si me hagueres resguardat una mica de la gelada, fássil me siríe ara escoltá los teus; pero si tan te ocupes ara del teu honor, y te es tan du lo está aixina despullada, eleva estes súpliques an aquell en lo que estáes despullada aquella nit que be recordes, sentín cóm yo caminaba pel teu pati castañolejánme les dens y poteján la neu, y féste ajudá per nell, féste per nell traure la roba, demánali an ell la escala per aon baixá, fica an ell lo cuidado del teu honor, aquell per lo que ara y atres mil vegades no has dudat en ficál en perill. ¿Cóm es que no lo crides per a que vingue a ajudát? ¿Y a quí li correspón mes que an ell? Eres seua: ¿y qué guardará o cuidará si no te guarde y te ajude a tú? Crídal, abatuda, y proba si l´amor que li tens y la teua sabiduría jun en la seua poden librat de la meua tontería; están en ell li vas preguntá qué li pareixíe mes gran, la meua simplesa o l´amor que li teníes. Y no me faigues ara cortessía de lo que no dessicho ni podríes negámu si u vullguera; guarda per al teu amán les teues nits, si es que ixes de aquí viva; són teues y seues: yo ne vach tindre prou en una y me baste habé sigut burlat una vegada. Y ara, fen aná la teua astússia al parlá, te les ingenies en alabám per a conquistá la meua benevolénsia y me crides noble y valén, y caviles per a que yo, com a magnánim, me abstinga de castigát la teua maldat; pero les teues paraules no me oscurixen ara los ulls del intelecto, com van fé abáns les teues desleals promeses; yo me coneixco, y sobre mí mateix no vach adependre tan mentres estaba a París de lo que tú me vas fé sabé en una nit de les teues. Pero presuposán que yo fora magnánim, no eres tú de aquelles en les que la magnanimidat tingue que mostrá los seus efectes: lo cástic en les fieres salvaches com eres tú té que sé la mort, mentres en los hómens té que bastá lo que tú has dit. Per lo que, encara que yo no siga cap esparvé, sabén que tú eres no colom sino escursó venenós, com a antic enemic, en tot lo odio y en tota la forsa te hay de perseguí; y aixó que te fach no pot dís vengansa sino mol milló cástic, perque la vengansa té que sobrepassá a la ofensa y aixó no arribe ni a igualála; per lo que, si yo vullguera vengám mirán en quín perill vas ficá la meua vida, no me bastaríe tráuret la vida ni atres sen iguals a la teua, perque sol mataría a una femella roína. ¿Y per qué dimonis, si traus la teua cara, a la que uns pocs añs espentolarán plenánla de arrugues, eres mes tú que consevol triste criada? ¡Y no va quedá per tú fé morí a un home valerós, com me has cridat poc antes, esta vida encara podrá en un día sé mes útil al món que sen mil iguals a la teua podrán mentres lo món duro! Adependrás ara en este doló que patixes qué es maltratá als hómens que tenen algún sentimén, y qué es maltratá als estudiosos, y te donará materia per a no caure may mes en tal locura, si ne ixes de esta. Pero si tens tan gran dessich de baixá, ¿per qué no te avíes de ahí dal? Y en un pun, en la ajuda de Deu, trencánte lo coll, ixirás del doló en lo que te pareix está y me donarás la alegría mes gran del món. No te diré res mes ara: tan vach pugué yo que hasta ahí te vach fé pujá; apáñateles ara per a baixá, tal com te vas enfotre de mí.

Mentres lo escolá díe aixó, la desgrassiada dona plorabe continuamen y lo tems passabe, puján mes alt lo sol. Pero cuan va vore que callabe, va di: - ¡Ah!, cruel, si tan dura te va sé aquella nit y te pareix lo meu pecat tan gran que no poden móuret a compassió ni la meua jove hermosura ni les amargues llágrimes ni los humils rogs, que te mogue al menos algo lo habém ressienmen confiat a tú y descubert tots los meus secretos, en los que hay donat lloc al teu dessich de pugué fém coneixedora de la meua culpa, com sigue que si no me haguera fiat yo de tú cap vía teníes per a pugué vengát, lo que mostres habé dessichat en tanta ardó. ¡Ah!, dixa la teu ira y perdónam ya: estic disposada, si me perdones y me dixes baixá de aquí, a abandoná del tot al desleal jove y tíndret a tú sol per amán y per siñó, per mol que aburrixques la meua bellesa, mostrán que es curta y poc valiosa: com la de les demés, digna es de estima, encara que sol fore perque la vanidat y lo joc y lo plaé són propis de la juventut dels hómens, y tú no eres vell. Y encara que cruelmen me estás tratán, no puc creure per naixó que vullgues vorem morí de mort tan deshonrosa com siríe aventám desde aquí dal com una desesperada dabán dels teus ulls, als que, si no eres entonses ya mentirós com u has sigut ara, tan los vach agradá. ¡Ah! Apiádat de mí, per Deu, lo sol escomense a calentá massa, y com la fresca de esta nit me va ofendre, aixina la calina escomense a molestám mol. A lo que lo escolá, que per divertís li donabe conversa, va contestá:


- Siñora, la teua confiansa no se ha ficat ara en les meues mans perque sentigueres amor per mí sino per a recuperá lo que habíes perdut, y per naixó sol mereix un mal mes gran; y mal creus que sol este camí me se oferíe per a la dessichada vengansa. Ne tenía datres mil, y mil trampes en fé vore que te volía te había parat daball dels peus, y poc tems ere pressís per a que per nessessidat (si aixó no haguere passat) hagueres caigut a una de elles y en mes doló y vergoña del que ara sens; y vach seguí este no per a donát cap ventaja, sino per a contentám mes pronte. Y si totes me hagueren fallat no me fallaríe la ploma, en la que tals y tantes coses haguera escrit de tú y de tal manera que, enteránte tú de elles (que ten enteraríes, segú), hauríes dessichat no habé naixcut mil vegades al día. La forsa de la pluma es mol mes gran de lo que creuen aquells que en lo seu coneiximén no la han experimentat. Juro dabán de Deu (y aixina ell me consedixque acabá esta vengansa com la hay escomensat) que hauría escrit de tú coses que no sol dabán de atres persones, sino tú mateixa te avergoñiríes, te hauríes tret los ulls per a no vóret mes; y per naixó, no li reprochos al mar habé creixcut a un riuet. En lo teu amor y en que sigues meua no ting, com ya te hay dit, cap interés; sé de quí has sigut, al que tan com lo odiaba abáns lo vull ara, pensán en lo que te ha fet. Vatres anéu enamorán y dessichán l´amor de los jóvens, perque los veéu en la carn un poc mes viva y en les barbes mes negres, y mol pinchos caminá, ballá y ajustá; estes coses les van tindre los que són de mes edat, y ademés saben ya lo que aquells tenen que adependre encara.


Y ademés de aixó, los jusguéu millós caballés y que fan jornades de mes milles que los hómens mes madús. Sértamen confesso yo que en mes forsa espolsen ells les pellisses; pero los de mes edat, com experimentats saben milló aón están les pusses, y en mol ha de triás abáns lo poc y gustós que lo mol desgustat; y lo trotá mol chafe y canse a consevol, encara que sigue jove, mentres lo caminá suavemen, encara que un poc mes tard faigue arribá an algúns a casa, per lo menos los conduíx en descáns. Vatres no ton acatéu, animals sense inteligénsia, cuán mal está amagat daball de aquella poca hermosura. No se contenten los joves en una sino que a cuantes veuen a tantes volen, de tantes los pareix sé dignes; per lo que lo seu amor no pot sé estable, y tú ara com a proba pots sé testigo de aixó. Y los pareix sé dignes de sé reverensiats y mimats per les dones y no tenen per mes glória que alabás de les que han gosat, fallo que ya ne ha portat a moltes daball dels flares, que no u conten. Y encara que digues tú que may van sabé los teus amors mes que la teua criada y yo, mal informada estás y mal penses. Al seu barri no se parle mes que de aixó, y al teu; pero la majoría de les vegades lo radé que escolte estes coses es aquell al que se referixen. Ells, ademés, tos roben, mentres que los de edat tos regalen. Tú, pos, que mal vas triá, has de sé de aquell al que te vas entregá, y a mí, al que vas maltratá, díxam sé de un atra, que hay trobat una dona de be, y tú no u eres, que milló me ha conegut de lo que tú vas fé. Y per a que del dessich dels meus ulls pugues emportát al atre món mes seguridat que la que pareix que te donen les meues paraules, avíat de ahí dal pronte, y la teua alma, com espero, ressibida als brassos del diable, podrá vore si los meus ulls de habét vist caure cap aball se turben o no. Pero com crec que en tan no voldrás alegrám, te dic que si lo sol escomense a cremát ten enrecordos del fret que me vas fé patí, y si lo mescles en esta calina, sense falta sentirás lo sol tibiet.

La desconsolada dona, veén que a pesá de tot a un fin cruel anáen a pará les paraules del escolá, va torná a plorá y va di:

- Mira, com res de lo meu te mou a piedat, que te mogue l´amor que li tens an eixa dona mes discreta que yo que dius que has trobat y de la que dius que eres volgut, y perdónam per lo seu amor y pórtam la roba per a que puga tapám, y fes que me baixon de aquí.
Lo escolá entonses va arrencá a riure, y veén que ya la hora de tersia habíe passat fée rato, va contestá: - Mira, ara no sé di que no, pos per tal dona me u has rogat: dísme aón están y yo aniré a per nelles y te faré baixá de ahí.

La dona, creénlo, se va consolá una mica y li va enseñá lo puesto aon habíe amagat la roba. Lo escolá, eixín de la torre, li va maná a son criat que no sen anare de allí, que se quedare prop y tan com puguere vigilare per a que dingú entrare hasta que ell no haguere tornat; y dit aixó, sen va aná a casa del seu amic y allí va diná en gran calma y después, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a dormí la michdiada. La dona, a la terrassa de la torre, encara que estiguere algo consolada per una esperansa, mol dolorida se va eixecá y se va assentá apoyánse a la part del muro aon ñabíe una mica de sombra, y se va ficá a esperá acompañada de amargs pensaméns; y ara pensán ara plorán, y ara desesperán de la tornada del escolá en la roba, y saltán de un pensamén a un atre, com per lo doló estabe baldada y no habíe dormit la nit anterió, se va quedá adormida. Lo sol, que ere ruén, habén ya pujat al michdía, feríe de ple y a la descuberta la tendra y delicada blanca pell, y tamé lo seu cap, que estabe descubert, en tanta forsa que no sol li va sucarrá tot lo que se veíe de la carn, sino que li va fé llagues; y va sé tan grossa la cremada que encara que dormíe com un soc, la va fé despertás. Y sentín que se cremabe, movéense, li va pareixe que tota la pell sucarrada se li obríe y esclafíe, tal com veém que li passe a un pergamino cremat si algú estire de ell; y ademés de aixó, li fee tan mal lo cap que pareixíe que se li trencare, lo que no ere cap maravilla. Y lo terrat de la torre estabe bullín, ni en lo peu ni en atra cosa podíe apoyás; per lo que, sense estás quieta, de aquí cap allá anabe cambián de puesto plorán. Y ademés de aixó, com no corríe ni una mica de aire, ñabíen allí mosques y tabáns pa aburrí a una desmemoriada mula vella, y estos, embutínse per la carn nafrada y acribassada, tan fieramen la mossegaben que li pareixíe que la puncharen a un espeto, per lo que no parabe de moure les mans de un costat al atre, maleínse an ella y a la seua vida, al seu amán y al escolá. Y están aixina angustiada y espolejada y atravessada per la caló que badáe les roques, per lo sol, per les mosques cagadores, per los tabáns y tamé per la fam, pero mol mes per la sed, y per mil desagradables pensaméns, ficánse de peu, va mirá per a vore si veíe prop o sentíe an algú, completamen disposada a, passare lo que passare, cridála y demanáli ajuda. Pero tamé aixó li habíe tret la seua enemiga fortuna. Los llauradós sen habíen anat del campo per la calorina y ademés aquell día ningú habíe anat allí prop a treballá perque a les eres de les cases estaben trillán y batén; per lo que sol se sentíen les chicharres, y veíe lo Arno, que, despertánli encara mes lo dessich de les seues aigües, li aumentabe la sed. Veíe, tamé, a mols puestos bosquets, umbríes y cases, y dessichánles per igual, la angustiaben. ¿Qué direm mes de la desventurada viuda? Lo sol per damún y la griella del terrat per deball, y les mossegades de les mosques y los tabáns per los costats, de tal manera la habíen dixat que ella, que la nit passada en la seua blancura vensíe a les tiniebles, entonses, roija com lo fang, la argila, l´almagre y tota tacada de sang, li hauríe paregut a qui la haguere vist la cosa mes fea del món. Y están aixina, mes esperán la mort que atra cosa, sén ya passada la mitat de nona, lo escolá, eixecánse de dormí y enrecordánsen de la Siñora, per a vore lo que ere de ella sen va aná cap a la torreta, y al seu criat, que estabe encara en dijú, lo va enviá a minjá. Sentín la dona que arribabe, débil y angustiada per lo serio doló, se va assomá al muro y, assentánse, va escomensá a di plorán:

- Rinieri, be y fora de tota mida te has vengat, si yo te vach fé congelat de nit al meu pati, tú me has fet rostí de día damún de esta torre, y ademés de aixó, morím de fam y de sed; per lo que te rogo per lo únic Deu que pujos aquí, y ya que no puc suissidám, dónam tú la mort, que la dessicho mes que consevol atra cosa, perque tan gran es lo tormén que séntigo. Y si esta grássia no me la vols fé, al menos fésme portá una tassa de aigua, per a que puga bañám la boca, perque les meues llágrimes no son prou per a bañála.

Be va coneixe lo escolá en la veu la seua debilidat, y tamé va vore lo seu cos tot sucarrat al sol de juliol, y per naixó una mica de compassió va sentí per nella; pero, sin embargo, va contestá: - Dona roína, no te morirás a les meues mans, te morirás per les teues si ganes te entren; y tanta aigua ressibirás de mí per a aliviá la teua caló com foc yo vach tindre que fé per a escofám de tan fret. Y mol lamento que la enfermedat que me va portá a mí lo fret en la caldoreta del eixérrit fermentán va tindre que curás, mentres que la teua calorina se curará en la frescó de la perfumada aigua de roses; y mentres yo vach está a pun de pedre los nervis y la vida, tú, despellotada en esta calina, te quedarás tan hermosa com la serp cuan mude la vella pell.


- ¡Oh, pobreta de mí! - va di la dona -, esta hermosura conseguida de esta manera otorgue Deu a les persones que mal me volen; pero tú, mes cruel que consevol fiera, ¿cóm has pogut vore esgarrám de esta manera? ¿Qué debía esperá yo de tú ni de cap atre si en cruels tortures haguera matat a tots los teus paréns? Sértamen no sé quina crueldat mes gran podríe habés fet aná en un traidó que tota una siudat haguere passat a gaviñet, que la que tú has fet en mí al fém rostí al sol y sé mossegada y minjada per les mosques y tabáns; y ademés de aixó, no voldre donám una tassa de aigua, pos als assessinos condenats per los tribunals cuan van a la mort sels done de beure vi moltes vegades si ells u demanen. Ara be, ya que te vech firme en la teua crueldat y que lo meu patimén no te conmou, en passiénsia me prepararé a ressibí la mort per a que Deu tingue misericordia de la meua alma, al que li demano que en ulls de justíssia esta acsió teua contemplo.

Y dites estes paraules, se va arrossegá com va pugué hasta lo mich del terrat, desesperán de pugué escapás de tanta calina; y no sol una vegada sino mil, ademés de los atres dolós, se va pensá que se moríe de sed, plorán sempre fort y de la seua desgrássia dolénse. Pero cuan va arribá la posta de sol y pareixénli al escolá habé fet prou, fen arreplegá les robes de ella y embolicánles en la capa del criat, sen va aná a la casa de la dona y allí, desconsolada y triste y sense sabé qué fé va trobá a la seua criada assentada a la porta, y li va di: - Bona dona, ¿qué es de la teua Siñora?

A lo que la criada va contestá:

- Siñó, no u sé. Este matí me vach pensá que la trobaría al llit, aon ahí de nit me habíe pareixcut vórela anássen, pero no la hay trobat ni allí ni a cap puesto y no sé qué li haurá passat, per lo que vic en grandíssim doló; pero vos, siñó, ¿sabríeu dím algo de ella?
A lo que lo escolá va contestá:

- ¡Aixina te haguera tingut a tú jun en ella aon la hay tingut, per a habét castigat de la teua culpa com la hay castigat an ella de la seua! Pero seguramen no te escaparás sense que te paga les teues obres y que may mes ten burlos de cap home bo sense enrecordáten de mí. Y dit aixó, li va di al seu criat:

- Dónali esta roba y disli que vaigue a buscála si vol.

Lo criat va fé lo que li manabe; per lo que la dona, prenénles y reconeixénles, sentín lo que li habíen dit, molta temó va tindre de que la haguere matat, y ben just se va aguantá de quirdá; y ficánse a plorá, habénsen ya anat lo escolá, en la roba sen va aná corrén cap a la torreta. Habíe, per mala sort, aquell día, un llauradó de esta Siñora perdut dos marranos, y caminán buscánlos, poc después de que ixquere lo escolá va arribá an aquella torreta, y mirán per tot arreu a vore si veíe los seus gorrinos, va sentí los misserables plos de la desgrassiada dona; per lo que, puján allí com va pugué, va cridá:
- ¿Quí está plorán ahí dal?

La Siñora va coneixe la veu del seu llauradó, y cridánlo pel nom, va di: - ¡Ah, vésten a buscá a la meua criada y fes que ella vingue aquí dal a buscám!
Lo llauradó, coneixénla, va di:

- ¡Ay, Siñora!, ¿y quí tos va pujá ahí dal? La vostra criada ha estat tot lo día buscántos; ¿pero quí se habíe de pensá que estiguéreu ahí dal?

Y agarrán la escala, la va colocá aon solíe está, y la va assegurá lligán travessés de un costat al atre; y en estes, la criada va apareixe, y, entrán a la torre, no podén ya aguantá la veu, pegánse cops a les palmes de les mans, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dolsa Siñora meua!, ¿aón estéu?

La Siñora, sentínla, tan fort com va pugué, va di:

- ¡Oh, germana meua, estic aquí dal! No ploros y pórtam pronte la roba. Cuan la criada la va sentí parlá, casi consolada del tot, va pujá per la escala reforsada per lo llauradó, y ajudada per nell, va arribá al terrat; y veén a la seua Siñora que no pareixíe una dona sino un sep de viña achicharrat per lo foc, tota vensuda, tota inerte, tombada despullada an terra, esgarrapánse la cara va escomensá a plorá damún della com si estiguere morta. Pero la Siñora li va demaná per Deu que callare y li ajudare a vestís; y habén sabut per ella que dingú sabíe aón habíe estat mes que los que li habíen portat la roba y lo llauradó que estabe allí, una mica consolada per naixó, los va rogá per Deu que may a dingú li digueren res de alló. Lo llauradó, después de mol charrá, portán a la Siñora en brassos, perque no podíe caminá, la va traure de la torre. La desgrassiada criada, que detrás se habíe quedat, baixán sense pará cuenta, se va retortigá un peu y va caure de la escala an terra, trencánse la cadera, y en lo mal que li fee, va escomensá a bramá tan fort com un león. Lo llauradó, dixán a la Siñora a un prat, va aná a vore qué li passabe a la criada, y trobánsela en la cadera chafada, la va portá al prat y la va dixá a la vora de la Siñora. Esta, veén que aixó se afegíe a les seues desgrássies, y habénse chafat la cadera aquella de la que esperabe sé ajudada mes que per dingú atre, mol triste va escomensá a plorá tan miserablemen que no sol lo llauradó no va pugué consolála sino que tamé ell va escomensá a plorá. Pero están ya baix lo sol, per a que aquí no los agarrare la nit, tal com va volé la desconsolada Siñora, va aná a casa seua y llamando a dos de sons germáns y a la dona, y tornán allí en un tauló, sobre aquella van colocá a la criada y a la Siñora y les van portá a casa; y reconfortada la Siñora en una mica de aigua fresca y en bones paraules, agarránla lo llauradó en brassos, la va portá a la seua alcoba. La dona del llauradó, habénli donat de minjá sopes de pa y despullánla después, la va ficá al llit, y van organisá les coses de manera que ella y la seua criada foren de nit portades a Florencia; y aixina se va fé. Allí, la Siñora, que gran acopio de embustes teníe, inventánse una fábula mol diferenta de lo que habíe passat, los u va fé creure a sons germáns, y a les seues cuñades y a totes les demés persones, que per art de los demonis aixó los habíe passat. Los meches van acudí rápidamen y no sense grandíssim doló y patimén de la Siñora, que tota la pell se va dixá moltes vegades apegada als sábanas, de una seria fiebre y de atres acsidens la van curá, y tamé a la criada de la cadera trencada; per lo que la Siñora, olvidat ya lo seu amán, desde entonses se va guardá de fé burles y de vóldre a dingú mes; y lo escolá, sentín que a la criada se li habíe chafat la cama y pareixénli prou en esta vengansa, contén, va dixá les coses aixina. Aixó va sé lo que li va passá a la nessia jove per les seues burles, per creure que podíe divertís en un escolá com hauríe pogut féu en atres, no sabén que éstos (no dic tots pero sí la majoría) saben aón té la coa lo dimoni, y no me referixco al de Queretes. Y, per naixó, siñores, guardéutos de les burles, y espessialmén dels que estudien mol.