Después de
que, alabada per tots la historia de Neifile, va callá ésta, com
va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La historia
contada per Neifile me porte a la memoria un perillós cas que li va
passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes
cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que
sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades
aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miseria,
aixina aparte la prudensia al sabio de gravissims perills y lo
fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miseria,
se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne
apareixen mil ejemplos; pero que la prudensia sigue ocasió de
consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento
vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que
no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé
va conseguí moltes victories sobre los reys sarracenos y
cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes
magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per
algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no
veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memoria un ric
judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat
de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe
serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat propia no u
haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que,
apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per
a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál
en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y
ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y
después li va di:
-
Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó
voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la
judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que
verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe
seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá
que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que
Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que
nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la
presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que
teníe que di; que ere aixó:
- Siñó meu,
la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que
penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no
me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va
ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes
cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y
pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa
y dixál perpetuamen als seus dessendens va maná que aquell dels
seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que
ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y
reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má
en má de mols sussessós y al final va arribá a les mans de un que
teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediens)
al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la
costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los
seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que
cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixare lo anell. Lo
honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin
lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en
satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns
atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé
apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en
secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de
la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre,
com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu
anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere
lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendenta la cuestió de
quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendenta encara. Y
lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres
pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió:
cadaú la seua herensia, la seua verdadera ley y los seus
mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells,
encara está pendenta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe
sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó
se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe
servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al
ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere
contestat.
Lo judío li
va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después
Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandissims
dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo
va conservá a la vora d´ell.
