lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA SEXTA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé li diu a doña Oretta que la portará a caball y li contará una historia, y contanla desordenadamen, ella li rogue que la apeo del caball.


Joves siñores, com a les nits clares són les estrelles o los estels ornamén del sel y a la primavera les flos de los verts prats, y de los montes los abrets revestits, aixina de les corteses costums y de los bells discursos u són les frasses ingenioses; éstes, com són curtes, milló convenen a les dones que als homens, perque a les dones, mes que als homens, les afee lo mol parlá. Es verdat que, sigue quina sigue la raó, o la mitat del nostre ingenio o la singular enemistat que als nostres siglos tingue lo sel, avui en día, poques o cap dona queden que ne sápien di algunes als moméns oportúns, o, si se diuen, enténdreles com convé: lo que es vergoña general de totes les dones. Pero com ya sobre esta materia prou va parlá Pampínea, no vull seguí abán; pero per a fetos vore lo majo que es diles al momén chust, tos contaré una cortés impossisió de silensio feta per una gentil Siñora a un caballé.

Moltes de vatres podréu sabé (per habéu vist o sentit) que no fa mol tems va ñabé a la nostra siudat una gentil, cortés y elocuén Siñora, de la que encara no se ha olvidat lo nom. Se díe doña Oretta, y va sé la dona de micer Geri Spina. Ella, están per casualidat al campo, com ara estem natros, y caminán per allí per a entretindres en unes atres siñores y caballés, que habíe tingut a casa a amorsá, y sén lo camí llarg desde allí aon eixíen hasta aon esperaben arribá tots a peu, va di un dels caballés de la compañía:

- Doña Oretta, si voléu, yo tos portaré a caball un bon tros del camí que teníu que caminá, y tos contaré una de les millós histories del món.

La Siñora li va contestá: - Siñó, mol tos u agraíxco.

Lo caballé, a qui potsé no li paráe milló la espasa al sinto que lo novelá a la llengua, sentit aixó, va escomensá una historia que en verdat ere de per sí mol maja, pero repetín ell tres o cuatre vegades una mateixa paraula, y a vegades tornán cap atrás, y dién:

«No es aixina com u hay dit», y en frecuensia equivocanse en los noms, diénne un en ves de un atre, espentoláe la narrassió; sense contá en que péssimamen faye la expossisió de les persones y de los actes que passáen. Doña Oretta, al sentíl, li entráen unes suós y un mal de cor com si, mol dolenta, estiguere a pun de morís. Cuan ya no podíe patíu mes, veén que lo caballé habíe entrat a un embolic y no sabíe cóm eixí, li va di:

- Siñó, este caball vostre té un trote mol du, per lo que tos rogo que me dixéu baixá.

Lo caballé, que ere mol milló entenedó que narradó, entesa la alusió, y prenenla a broma en bon humor, va pendre ma de atres noveles, y la que habíe escomensat y mal seguit, la va dixá sense acabá.