Madama
Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos
fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví
al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó;
Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la
mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y
tornen a tindre una alta possisió.
Sen
habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de
Andreuccio, cuan Emilia, advertín la história acabada, seguín lo
órden de la Reina aixina va escomensá:
Coses series y
doloroses són los moviméns de la fortuna, sobre los que crec que no
desagrade tindre que sentí tan als felissos com als desgrassiats,
als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara
que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una
história tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final
tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc
creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:
Mol
volgudes Siñores, después de la mort de Federico II lo emperadó,
va sé coronat rey de Sicilia Manfredo, al que acompañabe sempre un
home noble de Nápoles de nom Arrighetto Capece, teníe per dona a
una hermosa y noble dama igualmén napolitana de nom madama Beritola
Caracciola.
Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les máns,
sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a
Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa
en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito
del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó
per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo
van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la
isla después.
Madama
Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de
Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a
sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns
vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una
barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al
que va nombrá Lo Expulsat;
y en una criandera (nodriza) y tots
los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los
seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del
ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé
transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van
ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama
Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat
un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás
pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que,
están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni
marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de
corsarios, que los van capturá a tots y sen van aná.
Madama
Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore
als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del
que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe
passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no
mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de
que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y
abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí,
desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.
No
ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les
desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los
espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van
torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als
fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan
va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no
sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an
aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y
cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló,
y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la
nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a
pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán
sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre
una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un
ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse,
allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos
cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa
mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe
retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá
téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugróns.
Estos
no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet
de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap
distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an
esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y
plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida
passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín
aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después
de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos
(de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns
cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado
dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y
veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de
Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretíndre lo
aburrimén, en la seua dona y algúns criats y góssos, un día van
volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama
Beritola, van escomensá los góssos de Currado a seguí als dos
cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets,
acassáts pels góssos, van escampá cap a la caverna aon estabe
madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un
tocho, va fé tirá cap atrás als góssos; y allí Currado y la seua
dona, que als seus góssos seguíen, van arribá, y veénla morena y
prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y
ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe
Currado aguantat als seus góssos, después de moltes súpliques van
conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá
tota la seua história y les seues desventures. Lo que, sentín
Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de
compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de
esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o
tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí
se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes
ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la
seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe
vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y
que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la
noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus
infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes,
en la faenada mes gran del món la va convénse de minjá y vestís.
Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore
coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos
cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben
elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y
aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua
dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.
Com
no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven,
pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco
y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de
Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua,
honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als
seus cabridets y fénlos alimentá.
Los corsaris que habíen
assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe
vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés
gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los
amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de
madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de
Oria, que los va enviá a casa seua per a tíndrels com criats de les
faenes de la casa.
La
niñera, mol apocadeta per la pérdua de la seua ame y per la
misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y
an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes
no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si
los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y
esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al
perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots
diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus
fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo
cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima
diligénsia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo
nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una
vegada sino moltes y tot sobén li recordabe: lo que lo sagal, que u
enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodriza.
Se
van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les
faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiénsia van aná
passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan
ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un
criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes
galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino
sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens.
Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de
casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de
estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe
encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi
desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a
Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado
Malaspina servínli en diligénsia y a gust. Y com mol poques vegades
va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va
pugué conéixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan
al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están,
pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de
Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolb de Grignano, va
torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en
poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a
Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor
no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de
que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiáts, van
escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe.
Y anán un día per un bosque ple de ábres, la jove y Giannotto,
dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y
pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet
idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de ábres, van escomensá
a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran
plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de
la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al
vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per
tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de
ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La
mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna
a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina
ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá
alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a
rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la
seua filla y que no se tacáre les máns en la sang de un criat seu,
y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls
a la presoneta y que penáren y ploráren lo pecat cometut. Y tantes
paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo
lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos fóren
engabiáts, y allí ben guardáts, en poc minjá y moltes
incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y
aixina se va fé.
Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit
y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una
vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen
enrecordare de ells, va passá que lo rey Pedro de Aragón, per un
acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y
lay va péndre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino,
va fé una gran festa.
Giannotto va sentí parlán an algún de
aquells que lo custodiáben, va doná un gran suspiro y va di:
-
¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach
arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que
arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes
que mort!
-
¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que
faiguen los altíssims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?
A
lo que Giannotto va di:
-
Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va
tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí
de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey
Manfredo. Va seguí lo seladó:
-
¿Y quí va sé ton pare?
-
Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a
cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara,
si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y
no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí
encara una altíssima possisió.
Lo
bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó
Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero, sen va
aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut
algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora,
plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que
habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós
añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran
misericórdia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla
donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a
Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua
passada vida. Y trobán una abundánsia de indíssis de que de verdat
ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:
- Giannotto, saps lo
gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte
tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre
lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres
fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a
la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un
home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia
y tráuret de la miséria y de la presó aon estás, y al mateix tems
lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.
Com saps,
Spina, a qui en amorosa amistat vas conéixe, es viuda, y la seua
dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los
coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que
deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en
la teua dona, y que vígues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La
presó habíe machacat y ablanít la carn de Giannotto, pero lo
generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni
tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que
dessicháre lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse,
gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y
fé, y va contestá:
-
Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni
datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y
les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la
voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella
me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgárs, vach
cométre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si
se vullguere fé desaparéixe se hauríe de extinguí la juventut, y
éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y
los defectes dels demés comparáren en los seus, no siríe tingut
per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com
enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferíxes
sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé
consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo
que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses;
fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues,
que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues
lo que faigues, y te tindré reverénsia.
Currado, habénlo
sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor
ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá
y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en
secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada,
blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe
tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén
mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes,
sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví
de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de
fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina
aixina los va di:
-
¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat
en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:
-
No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos
estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes
que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me
tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va
callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:
-
¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo
que la Siñora va contestá:
-
No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos
vinguere en gana, me estaríe be.
Entonses va di Currado:
-
Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y
veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte,
vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:
-
¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore
aquí a ta mare?
A lo que Giuffredi va contestá:
-
No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la
haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés,
en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus
bens.
Entonses
Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé
maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que
Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a
Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a
Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún
recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense
esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al
coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o
permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal
pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la
abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes
vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va
reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido,
ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va
sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en
atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a
abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y
plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella
mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o
cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van
contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus
amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica
festa.
Giuffredi li va di:
- Currado, me hau contentát en
moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res
quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí
alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa
seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de
mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a
Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del
país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está
viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de
tot, tórno a natros.
Li va apetí a Currado la petissió de
Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a
Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer
Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la
seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en
Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al
sentíl, y li va di:
- Es verdat que faré per Currado consevol
cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a
casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y
tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido
de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa
cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y
dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en
secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit
la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse
la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá
tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella
manera.
Micer
Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en
les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les
paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada
vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse
del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com
teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe
sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y
después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera,
puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida
o Lleida no), aon se va fé una
gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.
Qué
festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les
de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.
Déu,
generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es
catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de
Arrighetto Capece.
Mentres
los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá
aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va
contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey
Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la
cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo
mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen
seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet
mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li
habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín
que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes
festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que
después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells
una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.
Currado
y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que
veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits
alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges.
Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la
seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol
conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y
los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols
mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola
y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes
llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján
al barco, emportánse a Spina, sen van aná.
Van
tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a
Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y
les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van
viure tots felísos y van minjá perdius.
Séptima
