PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, o Monferrat, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La historia contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miranse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que histories paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassions, y ella en alegre rostro, miranla, va escomensá:

Me contente que haigam demostrat en les histories quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostratos, en la historia que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero) de la Iglesia, habíe passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada (crusada); y parlanse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermosíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habela vist may, va escomensá a amala en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los homens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimanse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipasió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitala; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les ordens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amanils ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polles lloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés que prepararen uns cuans plats pera lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirala li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenense encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratala.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exelens, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermosíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que foren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundansia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassals, com mol de aixó se maravilláe, no va volé pendre ocasió de fela parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿naixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va entendre mol be la pregunta, pareixenli que segons lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va entendre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anansen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomananlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA