JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA
Micer
Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen
enfoten de la seua mesquina apariénsia.
Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:
Caríssimes
siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils
ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va
sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes
humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa.
Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadáns
sobre los que enteng parlá breumén: perque la un, que se díe micer
Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara
tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol
de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento
per a les leys que per mols hómens de valor va sé reputat almassén
de coneiximéns sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós
que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de
elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo
pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no
assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades
les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen
pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y
per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols
siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los
ulls de los ignoráns que per a complaure a la inteligénsia de los
que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de
les llums de la glória florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y
sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre;
este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen
menos que ell, o los seus discípuls. Pero per mol gran que fore lo
seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese.
Pero tornán a la história dic que:
Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessións; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassións (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolíns), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:
- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?
Giotto li va contestá rápidamen:
- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé. Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.
